Lliçons de vida

La vida són lliçons. El quadern que ara escric porta, en el subtítol, la paraula “lliçons”. En el temps present, resulta difícil trobar algun mestre que gose emprar el mot per definir la seua tasca docent. Aprendre la lliçó, saber-la o dir-la, són operacions associades al saber memorístic. I, també, hi ha una altra accepció de lliçó, que ens causa rebuig, que ens remet als moralistes, relacionada amb els preceptes o regles de conducta. Quan dic que la vida són lliçons, parle, bàsicament, d’ensenyaments. Els mestres de l’edat mitjana, els magisters, feien la lectio, la lliçó, a partir de la lectura i comentari de sentències dels clàssics. A ella seguia la disputatio on mestres i deixebles discutien els arguments a favor o en contra d’una tesi qualsevol. La lliçó d’ahir (ni dictada ni magistral) ens la donava la pròpia vida, amb la simple operació de traure la classe fora de l’aula.

El tramvia 4, amb el nom de Vicent Andrés Estellés al davant, que du el passatge des de la Malva-rosa fins al Pont de Fusta, és certament un mitjà que ens reporta evocacions literàries. Recórrer la ciutat històrica és, senzillament, tot un ensenyament: baixar del tramvia i contemplar al davant el riu, les torres de Serrans, caminar fins el convent de la Trinitat, seguir les baranes interminables i, endinsats dins la Xerea, arribar fins la plaça de Nàpols i Sicília, i fer l’entrada a la sala de l’Espai Inestable és, per si sol, un trajecte on la ciutat que habitem, amb tot el pes de la història, ens fa d’educadora.

Som al mes de maig i era un dimarts. El voluntarisme dirigia els nostres actes. Un sentiment col·lectiu aplegava una quarantena d'estudiants i mestres. De Llíria fins a Muro, per assenyalar dos extrems del territori. I tots teníem, sense cap mena de dubte, unes altres coses a fer. I és ací que cal recordar la definició que Joan Fuster ens fa del veb fer: «Sempre fem —estem fent— alguna cosa distinta de la que estàvem obligats a fer». D’ací el recel, el remordiment i el cost de cada acte.

Però ens convocava una inconeguda representació de Teatre Playback, dirigida per Tomàs Motos, amb sis actors i una músic disposats a mostrar un exercici d'improvisació teatral. Anàvem amb la intenció de descobrir una modalitat de teatre aplicat, basada en el trasllat de les històries i sentiments del públic a dalt de l’escenari. Per davant de l’amistat, el tema triat fou la hipocresia. I la primera història narrada per un espectador, com en una mena d’introspecció psicològica, ens l’oferí l’impagable Miquel Àngel. “Em passa que encara tinc Ontinyent al cap. Que vaig trobar més festa popular que educació. Que domir a un trinquet ha estat una experiència que ens ha marcat. I vull tornar-hi. L’important de la vida ho vaig descobrir al congrés d’Ontinyent: les coses senzilles, per damunt de la hipocresia dels ensenyaments buits”. Aquesta història fou representada dalt l’escenari de manera satisfactòria. Després en vigueren unes altres. Fins arribar a la tertúlia posterior sobre educació i dramatització, amb els director i actors en rogle. Encara ens ressonen els ensenyaments: “la importància de treballar l’acceptació…”.

Amb els temes de conversa últims, pujant camí de la plaça de l’Almoina, travessant el carrer Cavallers, arribàrem al carrer Catalans, on el grup final de dotze persones sopàrem, amb un rabo de bou al davant. Rabo i cervesa servits, com un oracle dels déus, per un cambrer de Beniarjó, el poble d'Ausiàs March. L’evocació del curs continuà en les converses i revelacions. Al Café del Negret tancàrem la nit, amb més revelacions i amb més comentaris. Després de les noves converses i les noves lliçons, la nit es tancà amb una disputatio final, que ens recordava que la màgia havia acabat. “Benvinguts al món real” fou la darrera idea que es va repetir, per fer-nos abaixar tots a la terra dels mortals.

Fets els comiats, dispersos els companys, el professor tornà a casa sol, camí de les torres i el carrer Quart. La nit era agradable i havia prou gent al carrer, amb un predomini de l’estudiantat europeu. Tornava a travessar la ciutat, a eixir de les muralles, mentre rumiava els darrers ensenyaments. En arribar a casa, em vaig trobar la filla dormint, amb el braç enguixat, després d’un accident esportiu, que just s'havia esdevingut quan jo iniciava el viatge urbà, la passejada col·lectiva i personal, que he descrit. El món real em retornava, definitivament, del parèntesi d’irrealitat. La vida, sempre, com una lliçó permanent.