Sona
“Revolution” en la veu de Violeta i d’Andrea,
amb l’acompanyament del baix marçalià i la percusió andresiana. Les generacions
es renoven i, el nostre convidat, VB, deu regenerar alguna oculta fibra de
joventut. Som a l’aula P2.08 d’un dijous al migdia. Ple de gom a gom. Un rogle
ritual per dialogar sobre un llibre. Mirades encuriosides i atentes. Somriures
que trenquen els silesncis. Dedicatòries als llibres. Un món feliç.
Positivament tendre. Paraules que han seduïts lectors.
El
vostre professor llig el punt 2 de currículum de primària: “Foment de la
lectura i del desig de compartir els sentiments i les emocions que aquesta produeix,
per mitjà d’activitats d’animació que consoliden l’hàbit lector, com ara el
contacte amb autors i autores que visiten el centre, presentacions de llibres,
sessions de llibrefòrum, interpretació de ressenyes, etc. i que contribuïsquen
a formar preferències personals, amb sentit crític, en la selecció de llibres”.
I,
ingènuament feliç, llig un poemeta de presentació del convidat, que és, a ulls
de tots, una persona humana:
Et dic,
I dic mirada i dic silencis
I dic música i Itàlia i dic muixeranga
I amistat i escriptura i dic heleneta
I dignitat i Alacant i dic oh Súnion!
Els
papers de presentació que ha extractat a partir de les paraules del curs
passat, queden a un costat. No són llegides. No toca. És ara que aprofite per
compartir-les, sintetitzades, amb vosaltres.
Han passat trenta-un anys des que Eva i Raül descobriren l’amor en
el seu últim curs d’institut. Aleshores no hi havia ordinadors, ni internet, ni
ensenyament en valencià, ni Canal 9, ni TV3. Fa trenta-un anys, Vicent Borràs i jo érem a l’institut i
no sabíem que un any i una setmana després de la mort de John Lennon ens
hauríem de trobar a la Universitat de València.
La cerimònia que ens unia tenia alhora un
component cívic i luctuós. El cor de don Manuel Sanchis Guarner, l’autor de La llengua dels valencians, s’havia
parat després de molts disgustos. Els joves que aleshores érem havíem tot just
començat els estudis de Filologia i en el nostre santoral don Manuel era un
homenot. Allí, a les portes de la facultat, amb milers d’altres joves iniciàrem
una multitudinària marxa cívica, fent costat a la memòria del mestre. Un temps
després, Vicent escrigué un poema d’homenatge al mestre, del qual sempre
recorde aquell vers que diu “sobretot, dignitat!”. I, per als amics que
coneixem Vicent, aquesta és la consigna que de sempre l’identifica i diferencia
de tants altres companys, irreconeixibles amb el pas del temps. “Ells són aquí, entre
nosaltres”. En aquests temps d’indignitat convé recordar la màxima: “Sobretot,
dignitat!”
Aquelles
ulleres redones i la cabellera rinxolada van emocionar-me, en una nit
valenciana del veloç temps universitari, cantant cançons de Lennon a la mateixa
porta dels apòstols de la Catedral de València. Després, a Alacant, en aquell
pis, on ens estrenàrem com a professors, Vicent plantà la seua Casa de Música
particular i inundà de músiques aquell santuari que ens ajudaven a combatre els
primeres desànims com a professors, per on passaven, com una mena de primers
cristians de la llengua, alumnes a elevar algunes de les seues iniciàtiques
pregàries.
Érem
professors, però ens sentíem encara alumnes. Érem més de Martí que no de
Teresa, però ja intuïem els racons foscos de l’institut, que eren els mateixos
del sistema educatiu, i ja sabíem que la sala de professors podia ser també un
tanatori, com Vicent ens explicaria un dia a Notes finals.
En
aquell temps, una mena de literatura oral permanent omplia les nostres
converses, que sempre començaven en la llengua i acabaven en la literatura (o a
l’inrevés), un viure insistent parlant de les dones i els dies (del pernil de
dalt i del pernil de baix) inventant biografies imaginàries dels personatges
que poblaven aquella ciutat del sud que ens va fer com ara som.
“I,
per fer això, la conselleria ens paga?” ens preguntàvem ingenus. El nostre
treball era, i és, un regal. Anar a treballar era pujar alegres les escales
d’un promontori on trobaríem els ulls de la joia. No ens vam asseure mai damunt
els sofàs d’escai del tanatori, esmorzàvem asseguts a les escales mirant la
mar, i no volíem saber res d’aquella classe de dones que cantava Sisa
aleshores: “hay mujeres que van al amor como van al trabajo”. Perquè
guanyar-nos el pa, fer classe, no era mai sinònim de rutina ni de condemna.
Quan
els nostres destins se separaren, Vicent descansà d’aquella manera de viure i
trobà el temps necessari per escriure. Residir en el barri del Carrús d’Elx
dóna molts estímuls a la literatura. I així, un dia, Vicent es donà a conèixer
amb Sala d’espera, un conjunt de
relats, que exploren les fronteres comunicatives entre les persones.
Després publicà Notes finals, el dietari d’un professor novell
de valencià, en el seu primer any, entregat per complet a la seua feina i a
l’escriptura i que acabarà derrotat davant la indiferència del companys i el
director. Us puc ben assegurar que això passa. El dia que dius adéu, no et
dediquen cap poema, més aviat et recorden que no te’n pots anar signar les
actes. Feu-me cas, llegiu aquest diari revelador i imprescindible, que us
ajudarà a ajustar les brúixoles i els sextants en les vostres primeres navegacions
pels centres escolars.
Més tard arribà L’últim
tren, una novel·la que fa del naixement del ferrocarril que uneix Xàtiva
amb València el seu fil narratiu. Una història d’enigmes viatja en aquest tren,
de la mateixa manera que molts de vosaltres ho féu a diari. Després conguérem “Els silencis de Marc”, obra de gènere
juvenil, amb la figura de l’adolescent que descobreix que els pares també han
sigut joves.
I com un retorn als orígens, tretze anys després del
seu primer llibre de contes, Vicent ens ha sorprés amb un nou conjunt de
relats. Lennon i Anna és un llibre
valent. Un llibre que a mi m’ha tocat el tendre. I això deu ser perquè ja no
som aquells joves que un dia compartírem pis i músiques a Alacant. No és tasca
fàcil examinar pel microscopi els amors dels quinze anys, narrar els detalls de
la inexperiència juvenil: “Paraules d’amor senzilles i tendres. / No en sabíem
més, teníem quinze anys”.
La clau del llibre la trobareu en la citació inicial,
d’Ausiàs March, el poeta que dóna nom a la nostra escola, que obrin el llibre. Pertanyen al poema 91, en el qual March, ja major, reconeix
que no ha oblidat els plaers amorosos, encara que haver-los perdut siga la causa del seu dolor. El poeta de Gandia
declara que dels fets d’amor no pot oblidar ni els llocs on es produïren ni les
persones amb qui els va tindre
Los fets d’amor no puc
metre en oblit;
ab qui els haguí, ne el
lloc, no em cau d’esment
Sí. És cert que Vicent no pot deixar en l’oblit els
seus fets d’amor. Per això construïrà uns artefactes narratius amb la matèria de la
vida.
Llevat del conte inicial i del final, la resta de
relats tenen localitzacions geogràfiques i personals, íntimes i molt precises.
Fins i tot en un conte que es declara kafkià, “El colom de sant Marc”,
tot comença amb la més pura narració de la família convencional burgesa, en un
viatge a Itàlia.
Però la lectura en clau biogràfica es presta a molts
equívocs. Al narrador Vicent Borràs li agraden les trampes per al lector, els
enganys, els dobles i triples sentits, els sorpresius canvis en el punt de
vista del narrador i en les alteracions de la temporalitat. Darrere de
l’aparença més objectiva, com és el cas de qualsevol fotografia, s’amaguen mil
enganys.
Què us diré de la dedicatòria de “Les
derrotes”? Potser els alumnes del temps d’ara em mireu de forma diferent. No cal dir que estic molt
agraït a Vicent pel petit regal d’aniversari que he rebut amb motiu dels vint anys com a professors.
Però el regal obri interrogants inevitables quan els lectors són els propis
alumnes. “T’ha passat una història semblant?”, em pregunten. Què voleu que us
diga? Jo no he estat mai a Florència, ni m’he passejat per la vora de l’Arno,
ni amb una professora ni amb una alumna. Què hi farem? M’he perdut aquest
viatge. Almenys, em consola no haver-me trobat cap Paolo que em matara totes
les il·lusions.
En la nostra professió l’únic que envelleix és el
professor. Els alumnes tenen sempre la mateixa edat. La nostra meta és
l’eternitat. No sabem quasi mai com haurà fructificat la llavor que un dia
sembràrem. Per això, mantenir una amistat i retrobar-se amb antics alumnes és
sempre un privilegi. Nosaltres també fórem un temps alumnes embadalits per
alguns professors. I quan descobrim que podem ser la causa d’aquest
emmirallament comprenem l’aforisme de Joan Fuster “una persona que ens estima
és un perill permanent”.
Parlant del tema, he
comprovat que es manté el bon record cap a aquells professors que ens han marcat, que ens
han seduït, o que ens han (re)orientat la vida futura. I això, penseu-ho, també
forma part de la responsabilitat de ser mestres. Molts us heu identificat amb Martí
quan descriu que anava ansiós a classe un dilluns. Què ocorreria si un dia, una
alumna (o alumne) de fa trenta anys ens ve a buscar allà on estiguem?
Deixem-ho ací. Pot ser em quede amb els versos de
Ferrater a “Cambra de la tardor” “Què lent el món, que lent el món, / que
lenta la pena per les hores que se’n van depressa”, perquè m’evoquen tot un
cicle que ens ha passat volant i on sempre tornem.
Però hem d’anar tancant aquesta exposició. I per això
voldria referir-me al primer conte, “El primer mort”, el que obri el
llibre. El primer mort de la humanitat provoca la primera mentida i, poc
després, el naixement de l'amor. Un conte que desperta uns interrogants: “Cal
mentir per a viure?” “És l'amor un antídot contra la mort?”. Amb la mentida,
l’home es fa humà. Pensa en l’altra persona. Ha nascut l’amor. I els records. I
d’una separació trista com és la mort naixerà la vida i l’amor. I, justament,
és aquest el tema del llibre. L’amor contra la mort i a pesar d’ella. I la
literatura com a mentida per a suportar l’existència. La relació entre mentida
i literatura ens la va explicar magníficament Montserrat Roig al seu “Digues que m’estimes encara que siga mentida”,
amb aquest títol pres de la pel·lícula "Jhonny Guitar":
Hi
ha qui em diu creadora perquè mentesc. Hi ha qui em diu mentidera perquè
m'invento històries. Bé, no me les invento, les exagero. (...) Sentim un gran
plaer quan mentim. Quan fem la mentida creïble, quan seduïm l'altre, que potser
sap que mentim i ens està demanant que continuem mentint.
“Digues
que m'estimes, encara que siga mentida”. Li va demanar Johnny Guitar a Joan
Crawford. I ella li va contestar que l'estimava encara que fos mentida. Però,
mentre mentia, li deia la veritat. La mentida, és a dir, la literatura és una
droga. I, si ens falta, anem una mica penjats.
Necessitem mentides per a viure. Segur que recordeu
aquella cançó de Joaquín Sabina: “Más de
cien palabras, más de cien motivos / para no cortarse de un tajo las venas, /
más de cien pupilas donde vernos vivos, / más de cien mentiras que valen la
pena”.
La
literatura és una forma de record, de memòria. I les classes, aquestes classes
de literatura en aquesta Facultat de Magisteri, amb vistes al
mar sobre l’asfaltada horta del camí de Vera, voldrien deixar en vosaltres
alguna petjada que no esborrara del tot el temps implacable.
No cal que insistisca més. Estic parlant d’un llibre
que m’agrada molt. Per tot el que ja he dit. Pel gaudi de llegir unes històries
que cal anar reconstruint, com un puzzle. M’agrada perquè, com fa l’Estellés
del Coral Romput, Itàlia és el somni
proper i impossible. M’agrada per les seues músiques. Per incloure la banda
sonora d’una generació que va viure el temps jove mentre s’exercitaven camins
de llibertat. M’agrada per les evocacions. Per fer de “Paraules d’amor” un
conte. Per literaturitzar “Com un puny” de Raimon. Per “Bella sense ànima” i
per tot allò que Lennon representa: “L’esperit de rebel·lia i la defensa dels
desvalguts, els comentaris mordaços i els versos més tendres, les balades més
sentides i les dissonàncies més agosarades”.
En l’escriptura de Vicent tot sembla senzill, fàcil i
entenedor, sense aparents artificis. És una és una prosa lleugera, que navega
suau per aigües tanquil·les, però que sovint ens sorprén amb revolts
inesperats. Quan he buscat un adjectiu per definir l’escriptura de VB no he
trobat cap terme més exacte que “xula”. És una escriptura xula. Que agrada i que ens captiva, i que és com l’autor,
que es fa de voler, i que es deixa llegir amb amabilitat i emoció.
