La veu dels poetes

El Llibre del professor nasqué de les experiències reveladores viscudes dins les aules de secundària. Quan ja albirava la fi d’aquella etapa, vaig compilar els escrits poètics que el professsor havia escrit sobre la seua professió, amb pols de guix. Aquell volum acabà en un certamen literari de l’Ajuntament de València, passant sense pena ni glòria. El professor entrà un matí en la Casa del Poble per recollir-ne els exemplars. En un despatx llòbrec i fosc, un home de cabells argentats i caragolats li’ls lliurà amb diligència, traient-los d’un prestatge. “Jo no era al jurat, però he llegit els poemes. M’han agradat. Et done una targeta. Si un dia publiques el llibre, avisa’m. M’agradaria tindre’l”. Amb aquelles paraules, pronunciades amb una veu greu i solemne, vaig quedar pagat per prou de temps. Havia comprés que aquest n'era el guany. Aquell funcionari municipal recitava poemes en els centres escolars. Per tant, en sabia de poesia i de la seua recepció en els adolescents.

En un parell de moments més la seua presència carismàtica se m’associà a la de Vicent Andrés Estellés. Una nit a Burjassot, la versió teatral del “Coral Romput” tenia entre els escassos assistents, la família del poeta, un bon grup d’alumnes meus (de l’institut i de magisteri), algun escriptor i ell, el recitador de veu greu. Ens saludàrem breument. I, també, en l’estrena de “Cos mortal”, era novament ell, enmig d’una colla selecta d’estellesians molt sentits.

Entretant, el nostre recitador declamava poemes d’Estellés al seu blog o a vídeos penjats al youtube, com ningú més ho feia, orfes per a sempre més de la veu d’Ovidi. Ha estat “Coratge”, el darrer disc d’Obrint Pas, on “la veu dels poetes” ha conegut la seua major difusió i el seu reconeixement general. “La vida sense tu” arranca precisament amb els versos del “Cant de Vicent” dits per la veu d’un altre Vicent.

Aquesta història que ara conte la vaig evocar el curs passat, davant futurs mestres, just quan es va publicar Coratge. Ara, un any després, la veu dels poetes s’ha fet present en aquest diari poètic, dit Llibre del professor, igual que aquell llibre que un dia llegí amb interés i curiositat el funcionari municipal. El mateix que ara s’hi ha fet present i m’ha fet arribar uns enregistraments i un llibre seus. Moltes gràcies i el meu reconeixement, Vicent Camps.

Els qui no se'n van

La ciutat, sota un núvol de fum i cendra

Una cisterna que no funciona, aquelles goteres que cal repintar, la vela del balcó que un dia de tardor es va trencar i que ara toca reparar, la roba d’hivern que espera l’armari amb boletes de càmfora, els vells aparells que cal dur al reciclatge, residus de problemes domèstics que s’amunteguen sense solució aparent, entre paperassa acadèmica que hem acumulat i que no hi ha ja temps per ordenar com voldríem. Assumptes pendents que no caben en l’agenda. Terminis que vencen i que no podem ja recuperar. La lluita del caos contra l’ordre impossible. Tot això que arriba en el temps d’un estiu que no té encara moments d’oci i esplai. El professor no ha tancat encara un curs i ja ha de vetlar les armes del que ha de venir. Entretant, la ciutat pren un altre aire i en una d’aquestes vesprades de xafogor perllongada endevinem presències humanes vigoroses, els resistents que mai no se’n van. Anar-se’n, entre la necessitat i el privilegi, front a restar, entre la necessitat i l’austeritat. Ens mirem aquell temps jove com un escenari de moviment, de viatge i d’escapada. Territoris somniats per descobrir. Les estades a la mar o a la muntanya. Amb el temps, obligacions diverses, responsabilitats acumulades, ens han retingut per més temps a la casa. Tot el cicle festiu i els seus derivats, viscuts des del mateix observatori. Res de nou, ni res d’estrany. Un medievalista auster recorre l’agost València per descobrir els secrets de la ciutat de la seua ment, la del segle XIV, damunt de la qual s’hi han superposat les capes de la història. Per reviure-la, ens confessà sense immutar-se, cal aguardar la calma d’agost. Ensenyaments de saviesa discreta. Al cantó contrari, un cert ideari que ens sobrevola pressuposa la fugida massiva i col·lectiva, com una variant d’obligació social, entre un grup al qual hauríem de pertànyer: “I tu, on te’n vas aquestes falles? Jo me’n vaig a Lisboa”, em deia una companya de feina, a qui no vaig gosar respondre. Calçada d’avarques, enllustrades amb greix de cavall, deu ser ja al poble menorquí. O, més exòtic, si es vol, la jove cofoia que em fa “jo me’n vaig a la Xina, amb una motxilla, a recórrer muntanyes”. O, hui mateix, el pare de família resignat però feliç d’escapar, ”diumenge me’n vaig a aquell poblet de l’Espanya profunda”. Podríem consolar-nos pensant que el solitari de Sueca, en un altre temps, resistia la xafogor estiuenca i tota la resta del calendari, on els dies feiners i les festes de guardar es confonen, arraulit sense moure’s de la seua casa del carrer sant Josep, com no fora per pujar a València per comprar llibres i fer tertúlia. Fins i tot, els més cosmopolites i viatgers, un dia descobriren que calia retirar-se a un mas, amb les gents humils a la vora, per fer obra. Amb els anys, deslligar-nos d’alguna obligació social ha estat una forma de sentir-nos diferents. Per aquest cantó, com en moltes altres convencions, no hem traït del tot l’essència dels qui un dia fórem. Al poema que us presente ‑el preferit d’alguns dels meus joves alumnes, segurament pel valor de la diferència‑, el professor alça acta de la persistència de l’amor dels dies, de l’esforç que suposa viure, conviure i sobreviure, just quan pren consciència que aquells éssers discrets que resten a la ciutat són ben bé els seus semblants.

Diferents

And you, love? As unlike those other men

As I those other women?

Robert Graves

Som diferents.

                      Sí

I per això patim.

Amb els anys,

hem aprés a viure

lluny d'aparences

i falses cornucòpies.

Quan les festes

arriben i la ciutat es buida

nosaltres restem a l’espai desert

feliços en l’abandó,

amb els vells, amb els no-ningú,

amb tots els qui no se'n van.

Som diferents.

                      Sí.

I dir no ens rebolica encara.

Per això, ens estimem en silenci,

treballem i ens fatiguem

fins l'extenuació

—bé sé, amiga, el preu que paguem—

en el difícil esforç

de mirar-nos a l'espill

i ser encara un reflex poc tèrbol

d'aquells que vam ser.

La baixada al carrer

Un juliol atípic. Empresonat per l’engranatge de la maquinària universitària i els seus múltiples i inacabables rodaments. Un juliol que em manté lligat a un horari estricte. Unes vesprades sense llibertat. Com fugit per unes hores, en escapar-me de la meua pròpia, i molt qüestionable, autodisciplina, he recordat que encara no havia baixat al carrer. Encara visc a la torre d’ivori. Encara no he fet carpetada --física, perquè la ment mai no descansa- al món escolar. Vulgues no vulgues, ens sentim i som presoners.

El centre del món

Pati de sant Roc, Burjassot (dijous 12 de juliol, set de la vesprada)

Quan era un adolescent, la figura de Salvador Dalí m’atreia pel que tenia de provocació. No tant la seua pintura, sinó més aviat el personatge i els seus escrits, excessius com ell mateix. Des del “Manifest Groc” passant per tota l’obra autobiogràfica, que llegia amb afany, com ara el·”Diari d’un geni” fins els esrits últims, fascinats per la teoria de les catàstrofes del matemàtic René Thom. Moltes de les seues sentències colpegen encara la meua ment. Una és aquesta que parla de la localització exacta del centre del món: l’estació de trens de Perpinyà era, per a l’artista empordanés, el centre del món, «el centre còsmic de l'univers».

Ben mirat, cadasacú tenim un lloc mític de la nostra memòria personal que és el nostre “centre de gravetat permanent”. Si vosaltres que em llegiu compartiu amb mi una pàtria comuna convindreu que el centre del món només pot estar a Burjassot, i més concretament al pati de Sant Roc. Les sitges, l’ermita de sant Roc, en aquell quadrat sobre un promontori que cerca una espiritualitat, les lloses blaves, la molsa i la mar damunt els pins, tal com llegim al Coral Romput:

I recorde la molsa

que creix entre les lloses del pati de Sant Roc.

Són unes lloses blaves, quasi blaves més bé.

Per l'un costat es veu la mar damunt els pins.

La setmana passada, hi vaig tornar novament. Uns xicots ací i allà, una parella de joves amants, els xiquets que juguen, el castellà al carrer (només al carrer Mendizàbal em vaig reconciliar amb l’escolta del bell catalanesc) i una mancança. Un buit. No hi vaig trobar l’escultura d’Estellés damunt el banc. L’escultura en bronze, obra de Teresa Chàfer, tantes vegades agredida, pel cantó de les ulleres, no hi era descansant al seu banc de la Plaça de l’Ajuntament. On és ara? Què se n’ha fet? No vaig gosar preguntar ningú. Sentia un buit. Vaig pensar en Pessoa, descansant al seu banc d’A Brasileira de Lisboa (“Preciso de verdade e da aspirina”). Si un dia del 1979 el bust del poeta fou atacat brutalment, trenta-tres anys després he trobat un buit. Com si haguera anat a parar, de sobte, a una època futura on el passat és arrassat. Com si jo només coneguera la localització exacta del secret del centre còsmic de l’univers. Una torba m’havia fet perdre el meu centre de gravetat. Hem continuat el camí. Una frescor entre els pins, una parella de joves amants, tot allò que ens diu que cal seguir. Però ara és necessari que escriga certes coses, / certes coses que mai no ha de llegir ningú.

Contra la impostura

Foto de Chema Madoz

El curs fa setmanes que ha acabat. Els alumnes ja no són una presència diària. Viuen al record i els evoquem entre els silencis que la calor de juliol ens depara. Les setmanes últimes hem fet cursos d’estiu i tot ha estat un anar i venir d’ací i d’allà, amunt i avall. La poetessa Maria Mercè Marçal, dona de combat i professora de català, adreçà un poema als seus alumnes on els confessava la “secreta ràbia” que se li menjava l’alegria. La vida és, per moments, aquesta ràbia, que no ens deixa l’aire per viure i que tanmateix ens mou a fer les coses. Per poder gaudir de l’alegria docent, per poder tenir accés a aquest món de mirades compartides, cal sortejar molts obstacles. El primer de tots consisteix a saber reconèixer els impostors, aquells actors exercitats en el somriure momentani, en la gràcia fàcil, aquells oradors que saben emprar els mots amb què engalipar audiències captives, divines paraules per a fidels distrets i encantats, professionals de la seducció i l’afalac, constructors de simulacres i superxeries. "Ells són aquí, entre nosaltres". El drama és justament descobrir, experimentar en la carn pròpia, que la impostura regna, en aquesta era de cambalatxe, sense escrúpols cap al treball discret. I ens costa diferenciar, i apreciar, el pa fet a mà de la massa congelada. Costa distingir l’ombra fosca. Quan era molt jove, la presència de l’impostor en un centre escolar em rebolicava les entranyes i em feia patir. És per això, que aquell primer poema de joventut va merèrixer una postil·la uns anys després, menys acalorada. Com ens ensenyà Joan Maragall, cal escriure en estat de gràcia, però mai sota els efectes del resentiment. El temps ha passat, hem canviat d’ambients i, vist el que hem vist, el poema em resulta ara d’una ingenuïtat encara més esferïdora. Tot i això no renunciem a ell.

De l’amor al treball (i viceversa)

Marcel Duchamp juga als escacs amb Eve Babitz, Museu d’Art de Pasadena, 1963 (Foto de Julian Wasser).

Primers dies de juliol. El darrer acte pren la forma d’exposicions orals. Defenses públiques de treballs que han anat gestant-se els mesos darrers. Les feines i els dies. Els dies que es repeteixen són, més encara si cap, dies de poc dormir. Quan el professor torna a la seua torre d’ivori no vol oblidar d’on ve.

“Hay mujeres” és la cançó que Sisa (Rodolfo Solfa) cantava amb Joaquín Sabina (i viceversa) l’any 1986. Aquell curs, quan pujàvem les escales del temple de Súnion d’Alacant --en les beceroles de la nostra professió-- començàvem a comprendre que anar al treball, entrar per la porta de l'institut cada dia, no podia ser una altra cosa que un acte d’amor. Anar al treball amb l'esperit i la guspira d'aquell jove enamorat que va l'encontre àvid i fervent de l’amor. Perquè, ingenus i segurament massa joves encara, ens feien ois aquelles dones que inexplicablement “van al amor como van al trabajo”. Han passat els anys i, amb el curs acabat, els professors interins de les ribes daurades de Súnion, sense amor i sense treball, fan les maletes.

El passat diumenge, a Alcoi, Sabina començà el seu concert cantant “Homenatge a Teresa” d’Ovidi. Aleshores, València era, i és, una cendra víctima del seu abandó. Com un acte d’amor, encara laboral, fem l’exercici de retorn a la puresa dels records del temps jove, mentre assistim a l’espectacle diari de la impostura, mentre se’ns muden els dies i ens canvien els sentits.

Potser per això, torne a la imatge de la vida com a partida d’escacs, a la imatge de l’artista-jugador (o pedagog) que representa Marcel Duchamp, que fart de tota disciplina oficial un dia va decidir dedicar-se només als escacs, aquest art que comença i acaba el temps que dura una partida.