Una nota al marge: el premi Ciutat de València

El poemari titulat Llibre del professor, escrit per Alexandre Bataller Català ha estat guardonat aquest dimarts 18 de desembre, amb el premi de poesia corresponent als XXX Premis literaris Ciutat de València (Premi Roïç de Corella de Poesia en Valencià). La notícia li ha estat comunicada personalment a l’autor per la regidora de cultura de l’ajuntament de València Marién Beneyto, poc després del migdia, en amable conversa telefònica. L’autor del poemari manifesta el seu agraïment als membres del jurat per haver considerat la seua obra  mereixedora del guardó i expressa la seua satisfacció per la concessió del premi. Esperem que tant els seguidors del blog com els lectors encuriosits puguen llegir el llibre tan bon punt estiga publicat (cosa que haurà d'esperar encara uns mesos). A vosaltres, els agents provocadors, dedique un record i a l'afició en general.

La piga mallorquina

Com ja us havíem contat, assistírem a Palma, a la UIB, els dies 29 i 30 de novembre i 1 de desembre de 2012 al V Curs de Cultura Popular «Patrimoni oral i noves tecnologies: del llegat Alcover als estudis folklòrics del segle XXI». Si voleu, mireu les imatges o aquesta presentació d’imatges, per bé que us recomane accedir al combat de glosadors entre Mateu Matas «Xurí» i Maribel Servera.

El sopar al celler pagés de Palma fou molt agradable, per bé que la cambrera s’entestava a traduir al castellà una carta amb precisos noms mallorquins de cada plat. Fou en aquell context que vaig traure el tema de la piga. “¿És cert que les dones mallorquines tenen una piga en el lloc del rostre o fa el millor efecte?”. Els contertulis mallorquins presents a la taula no m’hi saberen donar raó. “Qui en parla d’això? En Josep Pla? Hauré de comprar l’obra completa!” em féu el bon mallorquí, de nissaga amb fondes arrels genètiques i patrimonials.

Espases que foraden consciències

“Conquesta de les llibertats i educació lingüística i literària”. Un títol suggerent per a un congrés, suficient com per a atraure’ns, tot i la distància. Un any enrere fou Granada i enguany Cadis ha estat el destí andalús. El rerafons didàctic ha passat d’escoltar Bronckart (i veure’l amb xiquet en carret per l’Alhambra) a trobar-nos amb Cassany, amb ulleres pasta vermella. Tot ací sembla possible, fins i tot que la secretària del mateix congrés puge dalt d’un tablao flamenc i s’arranque uns balls davant un públic poc avesat a aquesta mena d’arts.

Un avió ens havia dut a Sevilla i amb un tren arribàvem fins al cor de la vella ciutat de Cadis, suspesa en la mar. Les setmanes prèvies havia estat llegin-t la correspondència de Jacint Verdaguer escrita des de Cadis, el port des d’on eixia el vaixell de la Transanlàntica camí de Cuba. Imaginàvem aquella escena que descriu el manuscrit del gran poema èpic L’Atlàntida, empenyorat en una vella pensió. Els carrers eren semple plens i l’ambient humit desprenia un vitalisme estimulant.

La lliçó de Riba: entusiasme, cautela i ironia

“Ensenyar el cul cada dia”, així defineix Joan Fuster l’aspra feina del columnista, que ha d’opinar i posar en risc els seus pensaments, per haver de guanyar-se el pa. No és, afortunadament, el meu cas. Però darrere d’aquestes notes hi ha, també, un jo que batega. Un jo que s’exhibeix en la plaça, que es flexiona sobre sí mateix amb la cautela necessària (mai no acaben les “cauteles, precaucions i tactes” com en aquells temps sinistres, evocats per Estellés). Un jo que també té en compte la sentència de Jordi Carbonell: 'Que la prudència no ens faci traïdors.' A aquest jo li agrada escoltar, per damunt de totes, la veu dels mestres. I ha arribat ara el moment de dur ací la lliçó de Carles Riba, a partir d'un text que vaig descobrir penjat en el mural d’un despatx de la Universitat de Vic.

Poeta (i professor) trobat a Cadis

Farem un salt en el nostre relat (ja tornarem enrere i anirem endavant quan calga) i us explicarem que a novembre vam ser per uns dies a Cadis. Un congrés de professors didactes de la llengua i literatura ens hi havia dut fins aquell port magnífic del sud. Esperàvem trobar l’espectre de Jacint Verdaguer disposat a solcar cap a l’Havana, esperàvem trobar-nos amb un drago centerari enmig d’un carrer mariner, i només arribar a l’Oratori de San Felipe Neri ens trobàrem ben a prop nostre, després d’haver pronunciat una seductora (pel que ens contaren) conferència inaugural, el poeta granadí Luis Garcia Montero.

L’univers dels prohoms

Davant per davant de l’estació de trens de Vic es troba el Celler d’en Miquel. És en aquest establiment familiar on he dinat en la major part dels casos, un menú diari de tres plats i postres que ha estat un dels meus observatoris privilegiats durant els meus dies vigatans. El primer dels dinars fou just l’endemà de la diada i, des d'aleshores, el savi exercici de la paraula, les referències literàries ben concretes, el saludaable exercici de la ironia i el to ferm i combatiu han estat una constant.

Braços que sostenen carpetes

Com he tingut ocasió de comprovar durant la meua estada universitària, sembla que a les universitats catalanes existeix el costum de lliurar, cada inici de curs, una carpeta, amb el distintiu gràfic de la institució. Enguany, la UVic n’ha distribuït entre el seu alumnat unes de ben vistoses, d’un vermell vibrant, que traslladen el logotip universitari per l’exterior de les aules, en les entrades i eixides a classe, i en els contius passejos que van de l’edifici de la Torre dels Frares a Miramarges. La forma de dur, de sostenir, de prendre o d’agafar les carpetes ha diferenciat, des que en tinc notícia, l’element masculí del femení. Ells, quasi sempre, eviten fer ostentació de la carpetota roja i imaginem l’artefacte ocult al fons de les seues carteres. Elles, per contra, la sostenen amb els dos braços, contra el pit, com si la feren servir com una mena d’escut protector. O amb un sol braç si tenen ocupat l’altre sostenint el telèfon, la cigarreta o simplement el gest en plena conversa.