Em reconec en una ceba crua

El vers d’Estellés està sempre present. Ens identifiquem amb allò més senzill, amb el producte que dóna la terra, amb un aliment bàsic, respresentació d’allò més elevat  que ens és humà. L’Horta multisecular és això, una alqueria senyalada per una palmera, un bancal amb fruites i hortalisses, un solc de cebes, un plat amb ceba tendra, amb sal i oli d’oliva per únic acompanyament. La ceba és a l’origen de la nostra civilització grecollatina. La ceba, a més, fa plorar. Heine explicava que l’origen del sentimentalisme italià està justament en l’abundància alimentícia de la ceba. Segurament, els menjadors de ceba som extrems i exaltats. Mengem ceba i plorem cada vegada que la pelem. Un poeta alemany, per als mediterranis, no és més que un bàrbar. I, com recorda Fuster, un bàrbar "mai no té raó contra nosaltres".

L'adéu als alumnes

Martí desitja fidelitat als seus alumnes

No vull crear falses espectatives. No evocaré ara els meus (aquest possessiu atzarós i inevitable) alumnes. No és encara el moment. Martí Domínguez --notable escriptor (El fracassat, sobre Paul Cezanne, és la seua última novel·la, podeu llegir-ne l'entrevista d'Hèctor Serra), científic de formació, llaurador vocacional, il·lustrat valencià, director de la revista Mètode i, també, professor de periodisme a la Universitat de València-- ha escrit a la premsa del recent adéu als seus alumnes. A la segona promoció de periodisme. No és la primera vegada que llegim un text de l'amic Martí sobre els sentiments que desperta la docència (mireu, si no, l’entrada “El llaurador etern”). En un altre moment hauré de parlar amb més detall d’una altra passió, una més, que ens uneix, la seda (com a mostra diré que Martí ens va prologar el nostre llibre Les paraules de la seda).

Converses docents

Allò que més ens impactà de la nostra primera entrada en una sala de professors foren les converses que allí es produïen. Cap ni una tenia a veure amb allò que aleshores suposàvem que en aquell espai hauria de tractar-se: d’educació, de ciències, d’humanitats, de llibres, d’aquell altre cantó de la barra on suposàvem que havíem entrat. Érem uns ingenus. Un parell de cursos després, compartia una humil caseta de camp amb un professor de mític record: PB. Era matemàtic, xabienc i, a més, llegia poesia. Va ser qui primer em parlà entusiàsticament de Wilt, la famosa novel·la de Tom Sharpe, que era aleshores un espill dels desficacis continus i diaris  d’aquell centre on el meu company s'estrenava com a docent, on campaven alumnes de Fusta i de Metall, entre professors resignats i desmotivadors mestres de taller. Amunt, ànima forta! Els versos de Costa i Llobera, cantats per Maria del Mar Bonet, eren la banda sonora amb què em despertava intempestivament cada dia, quan jo era professor de nocturn, a tot volum, perquè un café sense sucre, una cigarreta i aquell disc eren l'aliment d'aquell lector esdevingut ja alter ego de Wilt, que així es donava forces per poder acarar la contesa diària.

El fidel periodista estellesià

Quan vaig conèixer Borja ja era un periodista dret i fet. Un periodista de redacció acurada, però aleshores, per molt enamoradís i combatiu que fora, encara no s’autoqualificava amb l'adjectiu "estellesià", tal com després faria, com a tret identitari inequívoc. Havia deixat una feina al Diari de Mallorca i tornava a València (a la seua casa, al mateix carrer major del seu poble de l'Horta) a fer un màster que li havia de donar l’opció de ser professor. En una d’aquelles classes, vaig evocar Estellés i aquell poema “La casa, ara sí” que mai no l’abandonaria. Un poema que té present quan roda la clau del pany de sa casa quan torna dels quefers i de la lluita diària. Fins al punt de llegir-lo davant mateix d’aquella mateixa casa de Burjassot on el poeta trobà morta, una nit en tornar de la feina al diari, la seua filla de pocs mesos. “Després de certes coses, cal tornar a casa”, ha estat el vers que més ens ha colpit i el que ens ha obert les portes de molts coneixements. I, també, la de l'amistat.

“La paraula ens salva”: entrevista al Núvol

Havia de ser un alumne qui sabera extraure’n, amb intel·ligència i subtilesa, el suc als versos del professor. Que a més, sabera plantejar les qüestions d'interés. Un periodista que en el trànsit d’esdevenir professor va descobrir les virtuts de la paraula poètica, que ja covava dins seu. Hèctor Serra, descobert en les aules sempre entranyables de Montolivet, a tocar de les aspres baranes del riu Túria, de qui vaig ser tutor de les seues pràctiques escolars fa dos cursos, corredor amunt sempre, i a qui vaig veure nàixer com a poeta amb els versos sorprenents de Terrabastall suburbial (2010), autor del llibre de poesia Trémolo (2012), ha conduït amb mà sàvia una extensa entrevista que, tot partint del “Llibre del professor” transita pels senders de la relació entre poesia i educació. A aquest aldaier que pensa en vers i escriu idees precises li he d’agrair l’interés i és ell qui ha sabut extraure i despertar les paraules que expresse en una entrevista ‑"el gènere mentider", com dic en un vers del llibre‑ publicada avui al Diari digital Núvol: Alexandre Bataller: “El món cau,però la paraula ens salva”. Preneu-vos el temps necessari i llegiu-la amb calma.  Us avise: és molt extensa i hi suren molts dels temes importants. Espere que us agrade. Les imatges han estat preses aquest dilluns a la Biblioteca d'Educació "Maria Moliner", on vaig lliurar un exemplar del llibre.

La maduresa com a virtut

“Un llibre reposat i madur, cuit a foc lent”, així comença Josep Palomero la seua nota sobre el “Llibre del professor”, publicada el passat diumenge a les pàgines del diari Mediterráneo de Castelló.

I sí, el llibre és madur, perquè el seu autor ha aguardat, en molts casos, els vint anys reglamentaris passats dels fets de què en parlava Ferrater. Rellegir poemes escrits durant el nostre temps jove ruboritza encara. Què en queda d’aquell “nadador incert” que deia naufragar en aquella primera assemblea professional? Segurament, tot. Com els textos programàtics del Papasseit del Sóc jo que parlo als joves, començàrem a escriure des del jove que xoca front a les regles del tauler, que lluita i crema les naus per mantenir-se al marge de la impostura que l’ofega. El professor pren la virtud de la inevitable maduresa (no n’atresorem moltes, però caldria parlar-ne en plural: serenitat, reflexió, equilibri, serietat, mesura, cautela, prudència...), però la seua paraula i els seus actes han de tenir, sempre, per mantenir-se viu, la mirada i les virtuts de la jovenesa: la veritat front a la hipocresia, la sensibilitat i la capacitat de meravellar-se, la imaginació, el somni, la meravella, el desig i l’entusiasme.

La lliçó de Pla: estudiar és una forma de l’amor

"Qui no haja vist mai una taronja, no demanarà mai una taronja. La nostra tasca és donar a conèixer la taronja i despertar el desig". (Andrei Sajarov)

En una entrevista que m’han fet aquesta setmana, el jove periodista i poeta d’Aldaia Hèctor Serra em trasllada la pregunta que es feia Josep Pla, que un segle després encara algú trobaria versemblant: “Com ha estat possible que la vida d’estudiant ens hagi produït tan pocs moments agradables?”

Durant anys hem fruït i hem volgut fer fruir els alumnes amb la lectura d’El Quadern Gris, un document sobre el jove que cerca el seu lloc al món, víctima d’uns sistema educatiu que anul·la l’esperit crític, i que troba sentit i passió als llibres o en l’exercici de la paraula, de la ironia i de la intel·ligència a llocs tan recomanables com aquella tertúlia de l’Ateneu de Barcelona.