La poesia i l'amistat com a mestratge

El Gran Hotel de Palma, on s'hostajà Josep Pla, ha estat la seu del congrés poètic "La poesia en la contemporaneitat"

La presència de mestres i poetes en l'espiral del record, ara que la pluja de desembre retrau la mort, m’impulsa a reprendre l’escriptura d’aquest quadern, després d'un silenci i d’una absència més perllongada del que haguera desitjat. El temps, els treballs i els llocs han estat canviants en aquests mesos de tardor, amb alguns motius que caldrà explicar al seu moment. Segurament, perquè han estat dies per a viure, de sol radiant i mar lluminosa, amb els versos rondant pel cap sense  concessions a l'acompanyament de l'escriptura pública.

Viatge interior

Hi ha moments que, sense buscar-ho, acabem dins l’espiral que ens condueix a l’infern. Ho constatem: l’infern som nosaltres. O, com deia Sartre, són els altres. I això que sempre hem desitjat, com Estellés, “un amor com el de Beatriu davallant a I'Infern per tal de veure Dant…”.

El cansament ens fa albirar els espectres infernals. Enmig de tot, hi ha la resistència. Com ara, la figura callada i gegantina del xicot que ha passat, aquesta vesprada de l'últim divendres de juliol, quatre hores seguides a la cadira del despatx, entre dos pantalles d'ordinador, alternant la música d'Ovidi i d'Antònia Font com a banda sonora, supervisant i ultimant els detalls de la web de la nostra xarxa d’innovació (http://geografiesliteraries.com). La seua fermesa, la seua constància, la seua discrecció, la seua eficiència són un referent que no he d’oblidar. Una fe jove, on sempre voldria tornar. El raig de llum que es filtra dins el cau és això: uns cors on mirar-nos. Una imatge de la vida, intrasferible i real, lluminosa i resistent front a l'atmosfera insalubre. 

Penyora o far contra l’oblit i el tedi

Entre els múltiples ensenyaments que dec al meu (ex)professor Vicent Salvador hi ha la descoberta del sonet “Argila” de Toni Mestre. Hi ha poemes, hi ha versos, que sempre ens acompanyen, que mai no se’ns en van del cap. Un és aquest, que fa d’un objecte una “penyora o far”, que esdevé  antídot de l’oblit sempre que tornem a ell. Al Llibre del professor evoque els versos del sempre enyorat Toni Mestre, quan eleve les dedicatòries dels alumnes, arribades a la fi del curs, a la categoria suprema de penyora. Ahir, mentre jo era dins una (tediosa) reunió, una (ex)alumna –poeta i seguidora del blog‑ em deixava un pòsit a la porta del despatx, per agrair-me que haguera anat a veure-la en un acte acadèmic. Senzill i directe, tant que em va elevar l’ànima.

Dir i fer versos a Montserrat

Vaig pujar a Montserrat la nit que Alemanya li marcà set gols a Brasil. Havia eixit tard de València perquè encara tenia un bon grapat d'assumptes procedents del meu cau universitari, que havia de deixar tancats. Com sempre, la parada al Delta, solitària i amb mosquits, marcava l'equidistància entre els dos mons. I, encaban, el camí nocturn i quasi inconegut cap a la Serra d’Or. Un plaer, novament, escoltar la ràdio en català (censurada i impensable ara al sud del Sénia). Després d'un control d'accés, com les portes d'un estrany cel, em  tocaven les dotze de la nit quan vaig arribar, amb una maleta i dos caixes de llibres de poesia. Tenia un sopar fred damunt la taula de l’hotel solitari. La conserge exercí de cambrera i vaig confondre el vinagre pel vi i, després d’aparcar el cotxe fora del recinte, vaig sentir el fred avisador de la nit.

Amarg company inseparable

Dies i hores que s’enganxen les unes a les altres. Sensació de no poder aturar el temps, de no poder trobar moments de reflexió, de lectura o, pitjor encara, d’escriptura. Només instants que volem fer perdurables. L’emoció paralitzant d’unes mirades agraïdes i eternament joves en acabar una exposició oral sobre el Cabanyal com a itinerari escolar. Aquelles línies del correu d’una alumna que agraeix la passió del docent, abans de desitjar-nos un bon estiu, preàmbul de l’adéu invitable. Entretant, les aules universitàries són buides i només els despatxos cobren vida en tutories com visites mèdiques. Arribem d’hora i ja ens espera la Ben Plantada, amb els escrits assenyats. El dia se’ns allarga mentre llegim tota mena d’escrits plens de vida. A poc a poc, la vida escolar declina entre les últimes actes. I, trobem solidaris, en la feina i el cansament, els companys de feina. Entretant ens arriben, publicats, els escrits que un dia férem per explicar la poesia d’Estellés, el nostre amarg company inseparable. És el cas del text de la revista Nucli Antic, de Burjassot, que amablement ens envia el professor i amic Josep Martí.

Pares que diuen adéu a l’escola

El difícil ofici de ser pare –una important variant del difícil ofici de viure‑  té també els seus rituals de pas. Un dels més importants s’esdevé quan toca deixar (com a pares) l’escola primària. Perquè l’escola és la referència indispensable i indefugible per a pares i fills, durant un espai d’almenys nou anys. És per això que el col·lectiu dels pares acostuma a organitzar una cerimònia de celebració per als fills que deixen l’escola, amb una acte on s’expressa públicament l’agraïment cap els mestres i la resta de membres de la comunitat escolar que s’han ocupat de la formació dels fills. El passat divendres, el Col·legi Teodor Llorente de València va organitzar la seua particular cerimònia. Un acte festiu, carregat de sentiments, on eren convidats els mestres de de tots els cursos, amb un sopar –un plantonet entranyable‑ de confraternització col·lectiva en el mateix pati escolar, gaudint d’una magnífica i irrepetible vetlada. En nom del sentir dels pares, vaig tenir la responsabilitat de pronunciar-hi unes paraules.

L'herba creix de nit

En la seua visita a la universitat, el professor Xema Palanca ens explicà la seua concepció de la “pedagogia de l’invisible” amb una citació d’un vers d’Enric IV de Shakespeare: “l’herba creix de nit”. La feina del mestre és, llevat de les excepcions que ens semblen evidents, invisible. Hui divendres han acabat definitivament les classes i he aprofitat per dir adéu als alumnes irrepetibles, amb unes paraules i versos que els he llegit com a parlament final i dedicatòria, mentre al meu darrere es projectaven unes dolces imatges d'aquella sessió d'improvisació teatral viscuda amb ells --entre elles, l'estampa a favor de la felicitat que encapçala aquesta entrada--, i, al davant, se’m mostrava una escampada de mirades úniques i estupefaents, que encara vigilen els meus somnis.

Nàpols al cor

Comentava el medievalista Jaume Turró que investigar a la Biblioteca Nacional de Nàpols era tot un privilegi perquè des de les seues finestres podia contemplar els més bonics capvespres del món. La silueta de Nàpols, vista dels del mar, no pot ser una altra que la que mostra la Tabola Strozzi, una imatge pintada entre 1472 i 1473 que il·lustra l’entrada triomfal de l’armada catalanoaragonesa després de la victòria naval a Ischia, contra Giovanni d’Anjú el 12 de juliol de 1465. El Castel Nuovo, la impressionant fortalesa reial que guardava el port i la ciutat, és encara una imatge en la memòria. Així la vaig trobar l’any 1997, quan hi vaig anar per parlar del joc dels escacs durant el regnat del rei Alfons el Magnànim. La ciutat se’m revelà esplendorosa com un ensomni i, des d’aleshores, a les classes de batxillerat el segle d’Or valencià va tenir sempre la seua parada napolitana.

Primavera poètica i literària

Deixebles eterns

Hèctor Serra,
retrobat a Benissanó

Un dels privilegis que la vida ens regala és haver conegut les primeres generacions dels que seran (i, en molts casos, ja són) els professors de valencià del futur. Parle del Màster de professor/a de secundària en l’especialitat de català. A recer de la marca d’Ausiàs March que dóna el nom il·lustre a l’edifici, amb la visió poderosa de les baranes del riu estellesianes, s’hi ha produït el prodigi de certes coneixences perdurables. Hi hem compartit hores, paraules i, fins i tot, una determinada poètica, reconeixible entre adolescents que són els aprenents a qui encomanem ensenyaments essencials. La filologia com una passió primigènia. La literatura com una forma de coneixement. I, l'ensenyament, recollint tots dos entusiasmes, com un acte d'amor.

El vol d’un jove poeta

Els últims anys han estat els de la descoberta dels universitaris posseïts per la passió expressiva pel llenguatge, per la poesia. Un dels més visibles ha estat Joan Castellano, l’inefable alumne de somriure irònic, amb el seu punt díscol, com Ícar, sempre atent  a les meues paraules, observacions i comentaris (sobre la literatura, la vida i l’educació), fins al punt de saber-los de memòria i reproduir-los fins a extrems sorprenents. Han estat moltes les converses i les paraules compartides dins i fora de les aules (també s'ha manifestat com a lector i comentarista del present blog). Fent-se i desfent-se, l'hem vist crèixer fins começar a volar sol. És per això que, quan m’ho va demanar, no vaig poder negar-me a escriure-li el pròleg del seu primer llibre de poesia, Icària (Germania, 2014): “L’escriptura poètica com a forma de coneixement i desplegament d’ales”.

El més bell i difícil dels jocs

Ensenyar és una feina tan bella com difícil. Així ho he escrit als versos inicials del poema “El tauler i el simulacre”, que prenen la imatge del joc dels escacs, amb les seues regles precises i, en el cas de la partida continua i continuada que té lloc a les aules,  amb unes peces (de fusta de boix i, en algun cas, d'ivori)  que es presenten davant nostre perquè les acabem de tornejar. Un tauler sempre encés, com descriu la tradició dels escacs amorosos. Com una declaració de principis, hi faig meu l'esperit del vers del príncep de França Charles d'Oleans: "J'ay aux échecs joué devant Amour". 

He jugat als escacs damunt taulers encesos.

Davant amor també, en nits d’insomni.

Des d’un octubre plujós de fa més de vint anys,

sobre un escaquer plegadís,

amb peces encara per tornejar,

pense i jugue el més bell i difícil dels jocs.

Més enllà d’aquest tauler,

la vida diversa té el do del simulacre,

les regles del joc en són unes altres.

A dintre, tot té un ordre:

aules, corredors, escales i pati.

A fora, el món en construcció,

una intempèrie d’artificis.

Precisament amb el títol "El més bell i difícil dels jocs", la reconeguda revista de poesia Reduccions, editada a Vic, a la secció "Llibre" de la seua seua web, ha publicat una impagable ressenya del Llibre del professor, escrita per Vicent Borràs. Agraïm la difusió d'aquest text, que també reproduïm ací.

Passeig d'aniversari

El meu passeig d’avui no ha estat el de Narcís Comadira –Un passeig pels bulevards ardents‑, per bé que hi haja sedes que m’abrassen, ni tampoc el de Jaime Gil de Biedma –“Barcelona ja no és bona, o mi paseo solitario en primavera”‑. Més aviat, s’ha aproximat al de Joan Vinyoli –Passeig d’aniversari‑ que ens recorda la lliçó bàsica del temps: “Mai-més i Sempre són germans / irreconciliables, de naixença, en l’home”.

El passeig del vint-i-uné aniversari de la mort d’Estellés m’ha dut a les coves de Paterna, des d’on he albirat la seua torre, símbol de la història, de la memòria, de la finitud de les nostres vides i de la permanència de les generacions.

Som els nostres mestres

Ahir cremaren les falles. La inèrcia del temps ens les fa viure de casa estant, al cor del Cap i Casal. Al nostre voltant ens han acompanyat uns dies de desmesura i d’excés. Quasi sense voler, aturem la navegació i vivim empesos per la festa que ens encercla. Dies de passejar la ciutat a totes hores, de descobrir carrers i racons enmig gents i gentada de diverses edats i condicions. També, els rostres coneguts a les falles populars i combatives. Una allau irrepetible de músiques populars que anuncia la nova primavera, un paisatge de concentració humana, tocat per l'estridència dels coets i la visió efímera i la sentor inequívoca del fum de la pòlvora i les cendres. Ahir cremaren les falles i el ritme de la rutina diària torna i fa difícil reconèixer-ne els rastres dels focs de març. On és ara l'olor d'oli fregit que invaïa la ciutat? Tornem a la vida real i ens notem desacompassats, perquè novament constatem que la roda del temps viatja sempre més apressa que el nostre cor.

Viure no és necessari, navegar sí

Navigare necesse est, vivere non necesse. Cal navegar, no cal viure. Aquesta és la cèlebre frase amb la qual, segons relata Plutarc, Pompeu va arengar els seus mariners quan aquests es negaven a embarcar davant l'amenaçador estat de la mar per recordar-los que el deure està per sobre de qualsevol por o de qualsevol circumstància. Fernando Pessoa la transformà en un bell poema, “Navegar é Preciso”, que comença així:

Navegadores antigos tinham uma frase gloriosa:

“Navegar é preciso; viver não é preciso”.

Quero para mim o espírito [d]esta frase,

transformada a forma para a casar como eu sou:

Viver não é necessário; o que é necessário é criar.

Caetano Veloso va compondre la cançó Os Argonautas després del seu pas per la presó el 1969 i el seu exili. Veloso es va basar en el poema de Pessoa, i amb música de fado expressa el seu lament per les persones que lluiten, com Jasó i els Argonautes, per vèncer els obstacles de totes les mars. Entre les versions que se n’han fet de la cançó, m'arriba especialment a l'ànima la de la portuguesobelga Lula Pena.

Es palpava, es vivia

L’última classe amb uns alumnes. El ritme escolar universitari ens obliga a assistir a aquest moment de trànsit i separació en més d’una ocasió al llarg d’un curs. I, per aquest cantó, no voldria caure en la rutina, ni tampoc en l’oblit. “Que demà me’n recordi” és la màxima del distret ferraterià que prenc com a divisa. L’aula 27 és sempre viva. Hi ha veus, moviments, entrades i eixides, consultes a mòbils i portàtils, gestos i mirades entre encuriosides i atentes. Els apunts conviuen amb botelles d'aigua i restes del berenar. Es respira la força de la jovenesa, però també l'aroma de la responsabilitat. Són llicenciats i graduats, determinats per l'agenda i la gestió de xarxes i watshaps. Els seus somriures expressen l'alegria i no hi ha dia que no hi haja rialles i aplaudiments euforitzants. També silencis commovedors. L'escenari em transporta cap aquells alumnes encara de curs anual, del temps pretèrit de la Diplomatura. L'aula és espaiosa, amb taules agrupades en cercles, que convoquen al treball en grup i la xarrada. Però és, sobretot, una gran habitació amb vistes. Uns grans finestrals ens emmarquen una visió esplèndida: les baranes del riu Túria. Un riu, amb segles d’història, ara sense aigua.  I unes baranes mudes, que atresoren els secrets de la ciutat i per això callen. Les baranes brutes del riu eren, com explicava Estellés a Montserrat Roig, “el mur de les lamentacions sexuals de les parelles de valencians de postguerra”. I, just ací, per Montolivet, quan es feia fosc, “entre dues clarors, o a les fosques, es palpava, es vivia”. Recordar aquest fet significa entendre un temps i unes gents que el poeta de Burjassot ha volgut deixar-nos en llegat, ara que les aparences suplanten les essències i fan de la realitat un simulacre (“Hem guanyat una bruta, trista civilitat”). No em canse mai de mirar la portada del Llibre de Meravelles, editat per l’editorial L’Estel, el 1971. Sanchis Guarner, que patí pressó a pocs metres d’ací, n’escriu el pròleg i destaca l’enorme quantitat de topònims urbans. Els noms dels ponts. Des d’ací veig el pont del Regne i, més enllà, el de l’Àngel Custodi. I les dures baranes del riu. És just la vista amb què em trobe cada vegada que entre a l’aula 27, on he tingut el plaer de compartir, amb la bona gent, el temps d’unes classes, per formar els professors futurs, que ben aviat es mouran inquiets per les aules. No he pogut estar-me de dedicar-los unes paraules rituals de comiat.

El cosmos d'un institut

Vicent Borràs davant alumnes de batxiller de l'IES Campanar (18.9.2009)

“Un institut de secundària és el cosmos on es pot produir el miracle de la metamorfosi, que farà que els preadolescents que hi entren, quan en surten ho facen com a persones tocades per l’alè de la literatura. Aquests poemes d’Alexandre Bataller són el nostre espill”. Aquest és el destacat del text que Vicent Borràs publicà divendres passat (17.1.2014) al suplement Posdata del diari Levante. He d’agrair a l’amic Vicent el to de les seues paraules. I especialment haver remarcat, com a fil conductor del llibre, la recerca de la bellesa viscuda a les aules, com una mena de currículum ocult que ens acompanya. I considerar, per tant, que l’ofici d’ensenyar i l'ofici d'aprendre a viure són una mateixa passió.

La ràdio silenciada

Una pàgina del nostre llibre Tabarca 4

Els matins és l’hora d’escoltar Mònica Terribas, la veu que ha crescut amb nosaltres, perquè moltes nits del passat les acabàvem amb els comentaris directes d’aquell informatiu de culte televisiu dit “La nit al dia”. Al migdia sintonitze “L’oracle”, amb temes polítics punyents i tertulians que ens aportaven una interpretació distinta, on podíem escoltar algunes de les veus valencianes que ací ens neguen, com Josep Vicent Boira, que ha escrit de l’odi secular dels valencians capitalins cap a tot allò que fa olor d’horta. I, per això les portes i les muralles. El programa el presenta Xavier Grasset. Quan fa un temps vaig dur alumnes valencians a la ràdio, assitírem al programa que aleshores presentava el periodista de Vila-seca, a l’estudi 1, que mira a la Diagonal. Tot això és a la nostra memòria, perquè el meu sintonitzador només té que emissores caigudes en el silenci. De nit, en tornar a casa, escoltava “El café de la República” de Joan Barril, amb aquella música contagiosa, de ressons balcànics (“Nane Tsora”, interpretada pels Bratsch), que diu just això que ara ens manca: "no tinc falda, no tinc brusa..." Els caps de setmana, associe els matins a la veu imperativa de Sílvia Coppulo a “El suplement”. I, sempre, sempre, ens acompanya i en fa conhort Joaquim Maria Puyal, precís, incombustible i font de saviesa, en les transmissions dels partits del Barça. Aquest és l’únic paisatge sonor, català i en català, que ens quedava després del tancament de Ràdio 9. La resta, el buit lingüístic i colonial, un món sonor castellà i en castellà. Unes emissions que ahir, per imposició governamental, acabaren. L’últim programa que vaig escoltar era un valuós comentari sobre l’aportació del director d’orquestra italià Claudio Abbado, mort fa un parell de dies. Però el silenci imposat d’una ràdio no ha estat cap mort natural. Ahir a les vuit, els governants que el poble no es mereix –els eterns “índigenes indignes” en paraules de l’enyorat patriarca de la ràdio en valencià Toni Mestre- ens tancaren Catalunya Ràdio. Volen destruir-nos, fer-nos tornar al temps de la foscor, mentre els motius que funden la ràbia d’un poble es multipliquen. Ens queda internet. Mentre la llengua és cada vegada més oculta, sense cap gran mitjà en català que puga ser escoltat a terres valencianes, ens resta una realitat sonora virtual. "Gràcies i fins sempre a tota la gent del País Valencià", després de vint-i-quatre anys, aquestes han estat les darreres paraules emeses per ones valencianes.

Vetlada poètica amb Gaspar Jaén

Tornem d’una agradable vetllada compartida amb Gaspar Jaén. Aquesta vesprada, a la Llibreria 3 i 4 de València, dins l’edifici Octubre, hem fet la presentació del seu darrer llibre, Testament. Un llibre que, fins ara, semblava quasi clandestí, perquè és aquesta la primera presentació pública que se n’ha fet. Ha oficiat l’acte Núria Cadenes, reconvertida en llibretera, tan simpàtica i amable com imprecisa en els noms. Entre el públic, dues companyes estimades del meu centre de Campanar, Joana i Maria i l’icombustible Isaïes Minetto, el millor poeta valencià sense obra (per ara) publicada. Hem saludat el poeta i medievalista Rubén Luzon, el meu alumne més efímer. Entre la resta dels assistents, quasi una família, destacava la presència de Robert Archer, l’editor i estudiós d’Ausiàs March que, una vegada jubilat, acaba de fixar la seua residència a València. Ha deixat Londres i és ara entre nosaltres, tota una novetat. En acabar el vi d'honor, hem compartit un agradable estona de sopar a la taverna del Gat. A l’eixida, al Negrito, hem saludat Fran, també ausiasmarquià sense saber-ho, perquè moltes nits va visitar, al carrer Cabillers, “la casa on visqué Ausiàs March” en un particular viatge cap al país d’Itàlia. Hem continuat després la conversa amb Gaspar, a Quart de fora, aprofitant l’agradable nit valenciana.