Una nota al marge: el premi Ciutat de València

El poemari titulat Llibre del professor, escrit per Alexandre Bataller Català ha estat guardonat aquest dimarts 18 de desembre, amb el premi de poesia corresponent als XXX Premis literaris Ciutat de València (Premi Roïç de Corella de Poesia en Valencià). La notícia li ha estat comunicada personalment a l’autor per la regidora de cultura de l’ajuntament de València Marién Beneyto, poc després del migdia, en amable conversa telefònica. L’autor del poemari manifesta el seu agraïment als membres del jurat per haver considerat la seua obra  mereixedora del guardó i expressa la seua satisfacció per la concessió del premi. Esperem que tant els seguidors del blog com els lectors encuriosits puguen llegir el llibre tan bon punt estiga publicat (cosa que haurà d'esperar encara uns mesos). A vosaltres, els agents provocadors, dedique un record i a l'afició en general.

La piga mallorquina

Com ja us havíem contat, assistírem a Palma, a la UIB, els dies 29 i 30 de novembre i 1 de desembre de 2012 al V Curs de Cultura Popular «Patrimoni oral i noves tecnologies: del llegat Alcover als estudis folklòrics del segle XXI». Si voleu, mireu les imatges o aquesta presentació d’imatges, per bé que us recomane accedir al combat de glosadors entre Mateu Matas «Xurí» i Maribel Servera.

El sopar al celler pagés de Palma fou molt agradable, per bé que la cambrera s’entestava a traduir al castellà una carta amb precisos noms mallorquins de cada plat. Fou en aquell context que vaig traure el tema de la piga. “¿És cert que les dones mallorquines tenen una piga en el lloc del rostre o fa el millor efecte?”. Els contertulis mallorquins presents a la taula no m’hi saberen donar raó. “Qui en parla d’això? En Josep Pla? Hauré de comprar l’obra completa!” em féu el bon mallorquí, de nissaga amb fondes arrels genètiques i patrimonials.

Espases que foraden consciències

“Conquesta de les llibertats i educació lingüística i literària”. Un títol suggerent per a un congrés, suficient com per a atraure’ns, tot i la distància. Un any enrere fou Granada i enguany Cadis ha estat el destí andalús. El rerafons didàctic ha passat d’escoltar Bronckart (i veure’l amb xiquet en carret per l’Alhambra) a trobar-nos amb Cassany, amb ulleres pasta vermella. Tot ací sembla possible, fins i tot que la secretària del mateix congrés puge dalt d’un tablao flamenc i s’arranque uns balls davant un públic poc avesat a aquesta mena d’arts.

Un avió ens havia dut a Sevilla i amb un tren arribàvem fins al cor de la vella ciutat de Cadis, suspesa en la mar. Les setmanes prèvies havia estat llegin-t la correspondència de Jacint Verdaguer escrita des de Cadis, el port des d’on eixia el vaixell de la Transanlàntica camí de Cuba. Imaginàvem aquella escena que descriu el manuscrit del gran poema èpic L’Atlàntida, empenyorat en una vella pensió. Els carrers eren semple plens i l’ambient humit desprenia un vitalisme estimulant.

La lliçó de Riba: entusiasme, cautela i ironia

“Ensenyar el cul cada dia”, així defineix Joan Fuster l’aspra feina del columnista, que ha d’opinar i posar en risc els seus pensaments, per haver de guanyar-se el pa. No és, afortunadament, el meu cas. Però darrere d’aquestes notes hi ha, també, un jo que batega. Un jo que s’exhibeix en la plaça, que es flexiona sobre sí mateix amb la cautela necessària (mai no acaben les “cauteles, precaucions i tactes” com en aquells temps sinistres, evocats per Estellés). Un jo que també té en compte la sentència de Jordi Carbonell: 'Que la prudència no ens faci traïdors.' A aquest jo li agrada escoltar, per damunt de totes, la veu dels mestres. I ha arribat ara el moment de dur ací la lliçó de Carles Riba, a partir d'un text que vaig descobrir penjat en el mural d’un despatx de la Universitat de Vic.

Poeta (i professor) trobat a Cadis

Farem un salt en el nostre relat (ja tornarem enrere i anirem endavant quan calga) i us explicarem que a novembre vam ser per uns dies a Cadis. Un congrés de professors didactes de la llengua i literatura ens hi havia dut fins aquell port magnífic del sud. Esperàvem trobar l’espectre de Jacint Verdaguer disposat a solcar cap a l’Havana, esperàvem trobar-nos amb un drago centerari enmig d’un carrer mariner, i només arribar a l’Oratori de San Felipe Neri ens trobàrem ben a prop nostre, després d’haver pronunciat una seductora (pel que ens contaren) conferència inaugural, el poeta granadí Luis Garcia Montero.

L’univers dels prohoms

Davant per davant de l’estació de trens de Vic es troba el Celler d’en Miquel. És en aquest establiment familiar on he dinat en la major part dels casos, un menú diari de tres plats i postres que ha estat un dels meus observatoris privilegiats durant els meus dies vigatans. El primer dels dinars fou just l’endemà de la diada i, des d'aleshores, el savi exercici de la paraula, les referències literàries ben concretes, el saludaable exercici de la ironia i el to ferm i combatiu han estat una constant.

Braços que sostenen carpetes

Com he tingut ocasió de comprovar durant la meua estada universitària, sembla que a les universitats catalanes existeix el costum de lliurar, cada inici de curs, una carpeta, amb el distintiu gràfic de la institució. Enguany, la UVic n’ha distribuït entre el seu alumnat unes de ben vistoses, d’un vermell vibrant, que traslladen el logotip universitari per l’exterior de les aules, en les entrades i eixides a classe, i en els contius passejos que van de l’edifici de la Torre dels Frares a Miramarges. La forma de dur, de sostenir, de prendre o d’agafar les carpetes ha diferenciat, des que en tinc notícia, l’element masculí del femení. Ells, quasi sempre, eviten fer ostentació de la carpetota roja i imaginem l’artefacte ocult al fons de les seues carteres. Elles, per contra, la sostenen amb els dos braços, contra el pit, com si la feren servir com una mena d’escut protector. O amb un sol braç si tenen ocupat l’altre sostenint el telèfon, la cigarreta o simplement el gest en plena conversa.

Els mestres i la carretera

“I morir deu ser deixar d’escriure”. Ho deia Fuster en un cèlebre aforisme. I, segurament també, deixar de fer anotacions en aquest llibre siga també una forma de separació amb tots vosaltres que em llegiu i em doneu senyals de vida, aquests pocs fidels que entreu per ací i feu correspondència amb aquesta flama que encenc en escriure. (A risc de deixar-me’n molts i ser ingrat, esmentaré alguns dels noms que s’hi fan presents: la inestimable doctora Júlia, sempre fent guàrdia, mentre dormen les nostres gents; la sempre constant Andrea, que ara erasmeja a París i encara em llig entre papirs i textos bizantins; l’hedonista i tenaç Carmen, feliç a la capital de la Marina, mestra novella amb els seus alumnes de primària; o el jove poeta de pantalons vermells, perseguint somnis i versos; o totes les estimades noies sunionianes esparses pel món; els companys que aguarden encara una cimera amb un ordre del dia on tractar tants assumptes pendents; a tots aquells amics invisibles, en fi, que us feu visibles, com el cas del mestre poeta, monzonià i baixaulinià, que ara diu que fa arquitectura...).

Professor a la ciutat dels sants

L’onze de setembre vaig fer cap a la ciutat dels sants (la ciutat de Laura, que hi té dedicat un carrer). Una diada històrica. La ràdio m’acompanyava en el cotxe i em feia arribar uns sentiments únics i irrepetibles. Una gentada com mai no s’havia vist omplia Barcelona, mentre jo cercava el camí d’Osona. Havia oblidat la càmera i sabia que havia de prestar atenció a tot el que m’havia de trobar amb els cinc sentits. Vaig recordar, una vegada més, aquell curs 86-87 a Alacant. Aquell sopar amb Ferran Cremades, després de la presentació d’Hotel Àfrica, aquella novel·la protagonitzada per Àlex March, el fotògraf que s’adona que ha oblidat la càmera, just quan arriba a Tunis. Aquell dimarts festiu la ciutat era plena de senyeres i d’estelades als balcons, però quasi òrfena de catalans.

El poeta que fascina els joves

 

El dissabte passat es celebrà a Burjassot la III Festa Estellés. Hi vaig ser present amb aquest escrit. A Clàudia, que em va demanar el text, li ha agradat. La família del poeta i JPMontaner l’han felicitada pel seu guiatge en la ruta estellesiana pel poble. Em diu que m’hi agraeixen la col·laboració. Ara, passats els dies, és el moment de compartir-la, també, amb tots vosaltres.

Collidor de seda

El primer dijous d'agost, fidels a la nostra paraula, impartírem una conferència sobre sericicultura valenciana (“Llengua i cutura valenciana de la seda”) a la Biblioteca d’Ador, convidats per la regidora de cultura de la localitat (dins els actes de la XXVI Setmana Cultural i Esportiva Ador 2012). Més enllà del compromís adquirit, ens movíem per una força que ens retornava a la terra i a les nostres gents, que ens venia de lluny. Com si  el castell de Palma (i Ador) de Joan de Próxita, com un far interior de la nostra memòria, ens haguera portat en una travessia des de la seua illa d’Ischia napolitana al mateix balcó de la Safor, aquest racó on se’ns configura la mirada sobre el món. Una força que ens rebolicava entranyes íntimes com el retorçut traçat morisc del poble. Una presència latent que ens feia perdurar com la séquia March, la que naix en l’Assut d'En March d’Ador, sobre el Vernissa, d'aigües immemorials que evoquen un passat, confluència entre el treball agrícola i el lent amor a les paraules.

Anar a la mar

“El TFM l’acabaré a la mar de Nules”. Així em parlava la filòloga combatent i tenaç l’últim dia de juliol. Això ens portà a una conversa sobre la distinció entre “anar a la mar” i “anar a la platja”. Els valencians, de sempre, hem emprat la primera fòrmula. “Anar a la mar a nadar o a prendre el sol”. La “playa”, pronunciat directament en castellà, ha estat una aportació linguística associada a la urbanització del nostre litoral. Josep Piera ha escrit diverses vegades sobre aquesta distinció, gens banal perquè configura tot un imaginari vital. Al seu darrer lllibre 'Joc de daus' (Edicions 62) argumenta sobre aquesta distinció i ens l’aproxima a l’expressió italiana “andare in mare”.  Hi hagué un temps que desplaçar-se a la mar equivalia a fer un complet desplaçament familiar, que podia durar uns mesos. Estiuar, un verb de durada cada vegada més escassa. Deixar una casa per obrir-ne una altra allà on el vent és fresc i la mar a prop ha estat un costum que el mateix Josep Pla ens ha descrit a El quadern gris, en el seu cas de Palafrugell a Calella: “primer marxa el carro amb els matalassos i la roba i després la família, amb la tartana. En arribar a la platja, el primer contacte amb la mar és una mica enervant –produeix una nerviositat sense objecte ni finalitat.”

Cartes de lluny

Maleta de Josep Pla

En tornar de la calor urbana, obrim la pantalla i ens trobem un missatge d’urgència de la nostra coneguda i benvolguda Laura Súnion:

Professor! Al final ni dinaret, ni bar del mercat, ni res... Demà marxe cap a Noruega! Volia demanar recomanació d'algun llibre per emportar-me però és ja massa tard així és que supose que me'ls acabaré descarregant d'internet. Si s'anima a suggerir una servidora estarà d'allò més contenta. Supose que escriuré alguna mena de quadern de viatge, ja tinc la llibreta a punt.

M'estic estenent... Ens veiem a la meua tornada en desembre. Potser trie l'itinerari d'arts i humanitats, i si no espere que puguem afegir-nos a les rutes com l'estimat alumne dels pantalons vermells, amb bon pa i vi dels pobres.

Demà sí que serà una cançó! Que tinguem sort.

Què us diré? És cert, el professor ha viscut massa temps tancat a dalt la torre d’ivori i no ha hagut el temps per fer la trobada per tancar el curs amb uns versos elegíacs i obrir-nos  a l’estiu que ens convidava a una altra vida. Ni tan sols podem dir que hem estat distrets. És per això que escric una resposta d’urgència, com una plana d’estiu d’aquest llibre del professor.

Una altra forma de separació és aquesta dels alumnes que deixen València per anar-se’n lluny. Estudiar en un lloc llunyà. Viure fora. Veure-ho tot amb ulls nous i estranys. Conéixer unes altres gents. Erasmejar.

La veu dels poetes

El Llibre del professor nasqué de les experiències reveladores viscudes dins les aules de secundària. Quan ja albirava la fi d’aquella etapa, vaig compilar els escrits poètics que el professsor havia escrit sobre la seua professió, amb pols de guix. Aquell volum acabà en un certamen literari de l’Ajuntament de València, passant sense pena ni glòria. El professor entrà un matí en la Casa del Poble per recollir-ne els exemplars. En un despatx llòbrec i fosc, un home de cabells argentats i caragolats li’ls lliurà amb diligència, traient-los d’un prestatge. “Jo no era al jurat, però he llegit els poemes. M’han agradat. Et done una targeta. Si un dia publiques el llibre, avisa’m. M’agradaria tindre’l”. Amb aquelles paraules, pronunciades amb una veu greu i solemne, vaig quedar pagat per prou de temps. Havia comprés que aquest n'era el guany. Aquell funcionari municipal recitava poemes en els centres escolars. Per tant, en sabia de poesia i de la seua recepció en els adolescents.

En un parell de moments més la seua presència carismàtica se m’associà a la de Vicent Andrés Estellés. Una nit a Burjassot, la versió teatral del “Coral Romput” tenia entre els escassos assistents, la família del poeta, un bon grup d’alumnes meus (de l’institut i de magisteri), algun escriptor i ell, el recitador de veu greu. Ens saludàrem breument. I, també, en l’estrena de “Cos mortal”, era novament ell, enmig d’una colla selecta d’estellesians molt sentits.

Entretant, el nostre recitador declamava poemes d’Estellés al seu blog o a vídeos penjats al youtube, com ningú més ho feia, orfes per a sempre més de la veu d’Ovidi. Ha estat “Coratge”, el darrer disc d’Obrint Pas, on “la veu dels poetes” ha conegut la seua major difusió i el seu reconeixement general. “La vida sense tu” arranca precisament amb els versos del “Cant de Vicent” dits per la veu d’un altre Vicent.

Aquesta història que ara conte la vaig evocar el curs passat, davant futurs mestres, just quan es va publicar Coratge. Ara, un any després, la veu dels poetes s’ha fet present en aquest diari poètic, dit Llibre del professor, igual que aquell llibre que un dia llegí amb interés i curiositat el funcionari municipal. El mateix que ara s’hi ha fet present i m’ha fet arribar uns enregistraments i un llibre seus. Moltes gràcies i el meu reconeixement, Vicent Camps.

Els qui no se'n van

La ciutat, sota un núvol de fum i cendra

Una cisterna que no funciona, aquelles goteres que cal repintar, la vela del balcó que un dia de tardor es va trencar i que ara toca reparar, la roba d’hivern que espera l’armari amb boletes de càmfora, els vells aparells que cal dur al reciclatge, residus de problemes domèstics que s’amunteguen sense solució aparent, entre paperassa acadèmica que hem acumulat i que no hi ha ja temps per ordenar com voldríem. Assumptes pendents que no caben en l’agenda. Terminis que vencen i que no podem ja recuperar. La lluita del caos contra l’ordre impossible. Tot això que arriba en el temps d’un estiu que no té encara moments d’oci i esplai. El professor no ha tancat encara un curs i ja ha de vetlar les armes del que ha de venir. Entretant, la ciutat pren un altre aire i en una d’aquestes vesprades de xafogor perllongada endevinem presències humanes vigoroses, els resistents que mai no se’n van. Anar-se’n, entre la necessitat i el privilegi, front a restar, entre la necessitat i l’austeritat. Ens mirem aquell temps jove com un escenari de moviment, de viatge i d’escapada. Territoris somniats per descobrir. Les estades a la mar o a la muntanya. Amb el temps, obligacions diverses, responsabilitats acumulades, ens han retingut per més temps a la casa. Tot el cicle festiu i els seus derivats, viscuts des del mateix observatori. Res de nou, ni res d’estrany. Un medievalista auster recorre l’agost València per descobrir els secrets de la ciutat de la seua ment, la del segle XIV, damunt de la qual s’hi han superposat les capes de la història. Per reviure-la, ens confessà sense immutar-se, cal aguardar la calma d’agost. Ensenyaments de saviesa discreta. Al cantó contrari, un cert ideari que ens sobrevola pressuposa la fugida massiva i col·lectiva, com una variant d’obligació social, entre un grup al qual hauríem de pertànyer: “I tu, on te’n vas aquestes falles? Jo me’n vaig a Lisboa”, em deia una companya de feina, a qui no vaig gosar respondre. Calçada d’avarques, enllustrades amb greix de cavall, deu ser ja al poble menorquí. O, més exòtic, si es vol, la jove cofoia que em fa “jo me’n vaig a la Xina, amb una motxilla, a recórrer muntanyes”. O, hui mateix, el pare de família resignat però feliç d’escapar, ”diumenge me’n vaig a aquell poblet de l’Espanya profunda”. Podríem consolar-nos pensant que el solitari de Sueca, en un altre temps, resistia la xafogor estiuenca i tota la resta del calendari, on els dies feiners i les festes de guardar es confonen, arraulit sense moure’s de la seua casa del carrer sant Josep, com no fora per pujar a València per comprar llibres i fer tertúlia. Fins i tot, els més cosmopolites i viatgers, un dia descobriren que calia retirar-se a un mas, amb les gents humils a la vora, per fer obra. Amb els anys, deslligar-nos d’alguna obligació social ha estat una forma de sentir-nos diferents. Per aquest cantó, com en moltes altres convencions, no hem traït del tot l’essència dels qui un dia fórem. Al poema que us presente ‑el preferit d’alguns dels meus joves alumnes, segurament pel valor de la diferència‑, el professor alça acta de la persistència de l’amor dels dies, de l’esforç que suposa viure, conviure i sobreviure, just quan pren consciència que aquells éssers discrets que resten a la ciutat són ben bé els seus semblants.

Diferents

And you, love? As unlike those other men

As I those other women?

Robert Graves

Som diferents.

                      Sí

I per això patim.

Amb els anys,

hem aprés a viure

lluny d'aparences

i falses cornucòpies.

Quan les festes

arriben i la ciutat es buida

nosaltres restem a l’espai desert

feliços en l’abandó,

amb els vells, amb els no-ningú,

amb tots els qui no se'n van.

Som diferents.

                      Sí.

I dir no ens rebolica encara.

Per això, ens estimem en silenci,

treballem i ens fatiguem

fins l'extenuació

—bé sé, amiga, el preu que paguem—

en el difícil esforç

de mirar-nos a l'espill

i ser encara un reflex poc tèrbol

d'aquells que vam ser.

La baixada al carrer

Un juliol atípic. Empresonat per l’engranatge de la maquinària universitària i els seus múltiples i inacabables rodaments. Un juliol que em manté lligat a un horari estricte. Unes vesprades sense llibertat. Com fugit per unes hores, en escapar-me de la meua pròpia, i molt qüestionable, autodisciplina, he recordat que encara no havia baixat al carrer. Encara visc a la torre d’ivori. Encara no he fet carpetada --física, perquè la ment mai no descansa- al món escolar. Vulgues no vulgues, ens sentim i som presoners.

El centre del món

Pati de sant Roc, Burjassot (dijous 12 de juliol, set de la vesprada)

Quan era un adolescent, la figura de Salvador Dalí m’atreia pel que tenia de provocació. No tant la seua pintura, sinó més aviat el personatge i els seus escrits, excessius com ell mateix. Des del “Manifest Groc” passant per tota l’obra autobiogràfica, que llegia amb afany, com ara el·”Diari d’un geni” fins els esrits últims, fascinats per la teoria de les catàstrofes del matemàtic René Thom. Moltes de les seues sentències colpegen encara la meua ment. Una és aquesta que parla de la localització exacta del centre del món: l’estació de trens de Perpinyà era, per a l’artista empordanés, el centre del món, «el centre còsmic de l'univers».

Ben mirat, cadasacú tenim un lloc mític de la nostra memòria personal que és el nostre “centre de gravetat permanent”. Si vosaltres que em llegiu compartiu amb mi una pàtria comuna convindreu que el centre del món només pot estar a Burjassot, i més concretament al pati de Sant Roc. Les sitges, l’ermita de sant Roc, en aquell quadrat sobre un promontori que cerca una espiritualitat, les lloses blaves, la molsa i la mar damunt els pins, tal com llegim al Coral Romput:

I recorde la molsa

que creix entre les lloses del pati de Sant Roc.

Són unes lloses blaves, quasi blaves més bé.

Per l'un costat es veu la mar damunt els pins.

La setmana passada, hi vaig tornar novament. Uns xicots ací i allà, una parella de joves amants, els xiquets que juguen, el castellà al carrer (només al carrer Mendizàbal em vaig reconciliar amb l’escolta del bell catalanesc) i una mancança. Un buit. No hi vaig trobar l’escultura d’Estellés damunt el banc. L’escultura en bronze, obra de Teresa Chàfer, tantes vegades agredida, pel cantó de les ulleres, no hi era descansant al seu banc de la Plaça de l’Ajuntament. On és ara? Què se n’ha fet? No vaig gosar preguntar ningú. Sentia un buit. Vaig pensar en Pessoa, descansant al seu banc d’A Brasileira de Lisboa (“Preciso de verdade e da aspirina”). Si un dia del 1979 el bust del poeta fou atacat brutalment, trenta-tres anys després he trobat un buit. Com si haguera anat a parar, de sobte, a una època futura on el passat és arrassat. Com si jo només coneguera la localització exacta del secret del centre còsmic de l’univers. Una torba m’havia fet perdre el meu centre de gravetat. Hem continuat el camí. Una frescor entre els pins, una parella de joves amants, tot allò que ens diu que cal seguir. Però ara és necessari que escriga certes coses, / certes coses que mai no ha de llegir ningú.

Contra la impostura

Foto de Chema Madoz

El curs fa setmanes que ha acabat. Els alumnes ja no són una presència diària. Viuen al record i els evoquem entre els silencis que la calor de juliol ens depara. Les setmanes últimes hem fet cursos d’estiu i tot ha estat un anar i venir d’ací i d’allà, amunt i avall. La poetessa Maria Mercè Marçal, dona de combat i professora de català, adreçà un poema als seus alumnes on els confessava la “secreta ràbia” que se li menjava l’alegria. La vida és, per moments, aquesta ràbia, que no ens deixa l’aire per viure i que tanmateix ens mou a fer les coses. Per poder gaudir de l’alegria docent, per poder tenir accés a aquest món de mirades compartides, cal sortejar molts obstacles. El primer de tots consisteix a saber reconèixer els impostors, aquells actors exercitats en el somriure momentani, en la gràcia fàcil, aquells oradors que saben emprar els mots amb què engalipar audiències captives, divines paraules per a fidels distrets i encantats, professionals de la seducció i l’afalac, constructors de simulacres i superxeries. "Ells són aquí, entre nosaltres". El drama és justament descobrir, experimentar en la carn pròpia, que la impostura regna, en aquesta era de cambalatxe, sense escrúpols cap al treball discret. I ens costa diferenciar, i apreciar, el pa fet a mà de la massa congelada. Costa distingir l’ombra fosca. Quan era molt jove, la presència de l’impostor en un centre escolar em rebolicava les entranyes i em feia patir. És per això, que aquell primer poema de joventut va merèrixer una postil·la uns anys després, menys acalorada. Com ens ensenyà Joan Maragall, cal escriure en estat de gràcia, però mai sota els efectes del resentiment. El temps ha passat, hem canviat d’ambients i, vist el que hem vist, el poema em resulta ara d’una ingenuïtat encara més esferïdora. Tot i això no renunciem a ell.

De l’amor al treball (i viceversa)

Marcel Duchamp juga als escacs amb Eve Babitz, Museu d’Art de Pasadena, 1963 (Foto de Julian Wasser).

Primers dies de juliol. El darrer acte pren la forma d’exposicions orals. Defenses públiques de treballs que han anat gestant-se els mesos darrers. Les feines i els dies. Els dies que es repeteixen són, més encara si cap, dies de poc dormir. Quan el professor torna a la seua torre d’ivori no vol oblidar d’on ve.

“Hay mujeres” és la cançó que Sisa (Rodolfo Solfa) cantava amb Joaquín Sabina (i viceversa) l’any 1986. Aquell curs, quan pujàvem les escales del temple de Súnion d’Alacant --en les beceroles de la nostra professió-- començàvem a comprendre que anar al treball, entrar per la porta de l'institut cada dia, no podia ser una altra cosa que un acte d’amor. Anar al treball amb l'esperit i la guspira d'aquell jove enamorat que va l'encontre àvid i fervent de l’amor. Perquè, ingenus i segurament massa joves encara, ens feien ois aquelles dones que inexplicablement “van al amor como van al trabajo”. Han passat els anys i, amb el curs acabat, els professors interins de les ribes daurades de Súnion, sense amor i sense treball, fan les maletes.

El passat diumenge, a Alcoi, Sabina començà el seu concert cantant “Homenatge a Teresa” d’Ovidi. Aleshores, València era, i és, una cendra víctima del seu abandó. Com un acte d’amor, encara laboral, fem l’exercici de retorn a la puresa dels records del temps jove, mentre assistim a l’espectacle diari de la impostura, mentre se’ns muden els dies i ens canvien els sentits.

Potser per això, torne a la imatge de la vida com a partida d’escacs, a la imatge de l’artista-jugador (o pedagog) que representa Marcel Duchamp, que fart de tota disciplina oficial un dia va decidir dedicar-se només als escacs, aquest art que comença i acaba el temps que dura una partida.

Ocupant i aprovant

L’última setmana de classes, ara farà un mes, tot just abans de començar els exàmens, una assemblea d’estudiants de la nostra Facultat, determinà un tancament com a mesura de protesta per les retallades educatives, a tots els àmbits educatius i, també, a la universitat. Trenta dies, amb trenta nits. Una ocupació. Uns ocupants universitaris que, contra el que algú podria pensar, no han desatés les seues tasques acadèmiques.

De l’”Ora et labora” de sant Bernat al “Chi non lavora non fa l’amore” d'Adriano Celentano, cada ideal té el contrapunt de l'exigència laboral. També la divisa que ens mou: “amor i lluita”, les dues vessants indestriables de les cançons de Raimon, la vida és dir no i es cloure's, com un puny, en un acte d'amor. Les utopies, per no ser evanescents, han d’anar acompanyades de la dosi necessària de dedicació. Com en aquell maig del 68 francés, les consignes parlen que demanar l’impossible és, precisament, un exercici de realisme.

“Els millors lluitadors per la pau” eren, en paraules de Llach, els insubmisos, aquells primers joves que es negaven a fer el servei militar, exposant-se a tota mena de represàlies. Segurament, els futurs mestres que han compartit nit plegats a Tarongers són també combatents per un món millor. “Despertar i sentir la calor dels teus al costat”, escriu una ocupant en rebre el dia dins el lluminós edifici universitari plantat damunt l’horta. La calor dels companys ho és tot, és el cel de Súnion. I la vida acadèmica es creua i es fon amb la lluita: “Hem pujat a fer l’examen i a la primera planta ens hem trobat els nostres companys d’ocupació. S’acabaven de despertar, encara estaven a terra. Ens reberen entre vítols i crits d’ànim. Així donava gust examinar-se. Em sentia capaç de qualsevol cosa, amb una força que costa aconseguir d’una altra manera”.

Que ningú no puga titllar de desvagats aquests nostres lluitadors: “Ocupant i aprovant!”

Cos mortal

 

http://www.rtvv.es/va/Cos-Mortal_3_671962823.html

M’ho va venir a dir Júlia el passat divendres: "¿Saps que a la Mediateca de RTVV han penjat la pel·lícula “Cos mortal?" Aquella mateixa vesprada em vaig quedar com clavat davant la pantalla, amb uns records concèntrics i giravoltats, com la granera rotatòria que lliga les escenes del relat mentre travessa els carrers de València, amb aquella música de Miquel Gil que se't grava al cap, tornant a veure aquella pel·lícula que naix d’un poema d’Estellés fet de topònims urbans. És per això que, si no l’heu vista encara no contineu llegint, polseu l'enllaç de damunt i visioneu-la!

Estellés està de moda. Se’l comença a conèixer. Es fan actes i homenatges. Fins i tot, es lligen alguns dels seus llibres. La nova diada estellesiana és un esdeveniment fabulós. Un sopar col·lectiu molt esbombat. Però Estellés és molt més una marca, alguna cosa més que un eslògan, que el nom d'un tramvia universitari. És una forma de vida. Un sentit passeig pels carres de la ciutat de València. Per exemple, diumenge, festa del Corpus, vaig tornar a fer el recorregut inevitable, carrer de Cabillers, el de les Avellanes...

El 21 d’octubre de 2008 vam anar amb un grup d’alumnes de literatura catalana a veure la pel·lícula a l’Institut Francés. No hi cabia ni una agulla i desenes de persones es quedaren sense veure la pel·lícula de culte que ara han emés per televisió.

Rescate uns fragments del que vaig escriure aleshores en eixir del cinema:

L’ambient era magnífic. La família d’Estellés al ple. Els dos fills. Els nets. He parlat amb Carmina, la filla, i li he comentat la possibilitat que anem al desembre a fer una visita als llocs estellesians de Burjassot. Li ha semblat bé. M’estime molt la seua estima.  Només la veig una vegada cada any. Ja fa anys que la visite pels voltants del 27 de març, la data de la mort del poeta. Entre les moltes cares conegudes destacaria la del recitador Vicent Campos. Un personatge que ja ens va aparèixer a Burjassot el 19 de desembre del 2008, quan anàrem a veure l’impactant “Coral Romput”. I, després, clar, la pel·lícula. Una pel·lícula sobre Estellés on es parla poc d’Estellés. Un homenatge a la vida quotidiana amb València com a escenari. El trinquet. Els coloms d’un colombaire. El pimentó torrat. Els bars. I els 68 carrers del poema “Cos mortal”. Quatre experts parlant del poeta i un actor argentí interpretant un altre enamorat de la poesia estellesiana. En acabar l’obra, el públic ha aplaudit. La cosina de Carmina no parava de plorar. A la porta del carrer Moro Zeit ens hem fet unes fotos amb els dos dierectors. “Chiner” em comenta que no es normativitza el nom perquè no vol trencar amb la tradició familiar.

I aquella pel·lícula em remet als alumnes d’aquell curs, que encara evoque. Pense com va pensar la introbable Rocío: “Em quede amb aquesta frase: Si hagués de fer un documental sobre Estellés parlaría de la vida”.

Si cal amb disculpes, prenc les paraules -que no vull oblidar- d'alguns d'aquells alumnes que encara són ben presents, propers i visibles i les anote tot seguit, per compartir aquell instant feliç.

Vaig eixir de la pel·lícula amb un sentiment de voler conèixer, llegir més sobre Vicent Andrés Estellés. M'agradà l'estil de la pel·lícula, pense que tracta la València natural, la València "valenciana", la València del dia a dia, del carrer, la València amb el seu esport nacional a Pelaio, la València dels coloms i dels seus habitants.  (Juliet)

Flaixos de Coral Romput: “hi ha poetes que, quan escriuen, en un lloc deixen cor i rellotge –molesta el seu tic-tac de corcó que rosega la pobra fusta humana...” (Paula)

A mi la pel·li m´ha emocionat... m´ha semblat un homenatge a les petites coses de la vida que ens fan sentir i viure. La vida als carrers de València, la monotonia del treball, les imatges del dia a dia: la llotja del peix, les botigues de tota la vida...l´amor, la poesia... tot es barreja...A més, m´ha encantat la música i algunes preses són xulíssimes.... (Ester)

Horaci i el seu oncle, tota la vida junts però tan dispars, amb “palles mentals” (en paraules de Toni Sendra) tan diferents però ommipresents i necessàries a la VIDA. Quines sensacions van envair-me al ser testimoni d’eixe moment tan intens a les nostres vides, aquell en què trobem una font d’inspiració, un motor per a seguir endavant (o per a estancar-nos, paradoxalment), una passió o una obsessió, una bogeria que ens fa sentir entenimentats... un èxtasi estellesià en aquest cas. (Paz)

L'àngel estellesià es fa present davant Ester, Isabel, Paz i Javier al carrer del Moro Zeit.

Per a mi, és una mostra clara d'homenatge als detalls, a les coses que passen sense pena ni glòria. Un homenatge als carrers, a allò tradicional, a les passions que perduren durant tot el film. A la pilota valenciana, a la dacsa,a la llum de la nit de València, als cafès del migdia que et fan parar de la monotonia del treball, al punt de vista d'aquell que observa darrere la barra o del que passeja a 6 km/hora mirant un carrer que deu haver sigut testimoni de tantes coses. Es un cant a allò tradicional, al accent "de poble", al pimentó adobat amb sal grossa i oli d'oliva, al cristall groc dels gots, als tapets de ganchillo, a les entrades de la escala que es pinten mitat en mate, meitat en brillo i que només queden interrompudes per un fil de plàstic que es fa servir per obrir la porta al que espera pujar a la nostra casa. Es testimoni de les passions. Passions als poetes com Estellés, passions als records, a l'esport, als amics, a aquell colom que pinten amb blau cian amb tota la delicadesa de la que l’oncle disposa. Es testimoni dàllò casual, del desconcert, de la ràbia, de l'amor i de la mort. D'eixa mort que sols existeix quan existeix la vida. D'una mort que, en ocasions, arriba sense trucar a la porta i que pot arribar just en el moment en què anaves a menjar-te uns pimentons rojos adobats amb sal grossa i oli d'oliva... (Isabel)

Hi ha hagut una cosa que m'ha paregut curiosa. En la pel·lícula, el protagonista va buscant un productor per al seu documental i, al dir que era sobre Estellés, pocs li fan cas: "No seria mejor sobre Blasco Ibánez" li diu un (per cert, l'escena del +R o -R, molt bona). Doncs bé, açò és el que ha passat en la realitat: "¿Estellés? Abajo a la derecha y al fondo". Quasi al "quarto de les rates". Vull formular una pregunta que potser resulte òbvia per a molts però que jo no sé si ho he comprès bé: què pretenien dir amb el personatge del seu oncle? Blau (solament per les travesses?), el seu colom Àguila Imperial... Ho dic perquè hi ha molts detalls subtils al film: la quadribarrada a l’habitació d’Horaci, la llengua dels productors de cine o la dels gestors immobiliaris que desdejunen al bar... i aquest de l’oncle podria ser un altre gest com dient: qui vullga entendre, que entenga.  (Javier Morales)

L’obra està plena d’imatges que reten homenatge a Estellés. Cada dia comença magistralment amb la mateixa rutina, el mateix so de despertador a les 7.10, els mateixos cafés, la mateixa màquina de neteja que s’engega puntualment, les mateixes persones esperant el mateix autobús cada matí, el mateix veí que guaita al nou dia pel mateix balcó del dia d’abans... Com els poemes d’Estellés, tot és un compendi de coses quotidianes, de detalls que semblen insignificants, però que componen la simfonia de la vida. Cada plànol està ple de sensibilitat. Es pot respirar fins i tot l’olor del mercat, del peix, dels caliquenyos, l’olor i el soroll atordidor dels coloms... Veiem tantíssimes metàfores... com les sabates que apareixen recurrentment com quelcom que defineix a les persones i les acompanya fins la mort. El colom, l’àguila imperial, posat en la panxa d’Horaci, que representa el nou començament. Els amics de Blau, com dos àngels, un bo i un dolent, agafats un a cada muscle d’Horaci fent-li de consciència... (Anna)

Acabe amb els versos colpidors que hi apareixen, que parlen de la mort com un cant a la vida. He trobat els versos i la gravació (una entrevista televsiiva que li féu l'estupenda Montserrat Roig el 1978). Diuen així:

Me n’he vingut a morir a Verona,

així com fan, nafrats, els elefants

que amb tristos brams i cansament antic

tornen al lloc de la seua naixença

per a morir, com al ventre matern,

segons m’ha dit un veí que sap molt.

He amanegut un jorn com una vela,

alt, com un pi de rodonor solar,

o dreturer, com un exemplar xiprer.

Ho mire tot com darrere els cristalls.

Em note el cor molt petit al seu lloc.

Jo he vingut a morir només,

i veig, pertot, motius de vida encara.

(Poema X de la II part de Les acaballes de Catul, 

al volum III de l’Obra completa, 1977).

I clou Estellés la recitació televisiva a la Montserrat Roig, amb una frase que no fem si no subscriurel: “Perquè, possiblement, el que més em fot és que jo moriré i la vida continuarà”.