El Cant de la Sibil·la

He perdut el compte dels anys que hi vaig, que deuen aproximar-se a la vintena. Parle de la cerimònia del Cant de la Sibil·la a l’ermita de Santa Anna de Gandia, en la nit de nadal.

Després del sopar familiar, pujar a Santa Anna és sempre un ritual purificador. Passem per la barriada de Natzaret, on les palmes i el flamenc ens recorden el component humil de la celebració. Ascendim el calvari de Santa Anta i divisem el paisatge nocturn de la ciutat de Gandia, a la dreta, a l’esquerra el castell de Bairén i, al front, la marjal, amb la platja al fons. La humitat ens du les olors del romer, d’algun timonet, de l’espígol, que es barregen amb el perfum de la pinassa. Quan baixem, en acabar la cerimònia, en som uns altres. Som nous, perquè les paraules que la Sibil·la ens ha recordat ha fet una neteja dels registres més íntims.

La pena infinita de Toti Soler

La fascinació per la llengua, per la paraula i pel territori, per la poesia en definitiva, la devem, biogràficament, a la descoberta juvenil de l’obra de Vicent Andrés Estellés. I Estellés ens va venir, al seu torn, dut per la veu de l’Ovidi Montllor. Ni el poeta ni el cantant són ja entre nosaltres. Però ens queda, com una pedra on agafar-nos, la música i la dignitat de la guitarra de Toti Soler, el fidel acompanyant d’Ovidi durant més de vint anys. El doble LP de 1979 Coral Romput és paraula, és dicció, però és també la música imponent i arriscada de Toti, que durant una hora i vint-i-cinc minuts memorables expressa tots els matisos de la vida i de la pena. Ho va escriure Estellés: "Lluminós i terrible, Toti Soler i la seua guitarra, tota de llum i de tendresa, de delicadesa, d'aigua".

A la recerca del paradís

Si algú ens preguntara on és el paradís, segurament li respondríem que, en aquesta vida terrena que habitem, podríem trobar-lo en algun lloc o moment de la infantesa. Pensem, sense por a equivocar-nos, que les mestres dels infants són, possiblement, les que viuen més a prop que ningú el gaudi del temps feliç en què els humans unim en un de sol tots els sentits. Els estudiants d’educació infantil saben que tard o d’hora el paradís obrirà les seues portes per a ells. Acompanyar en els seus aprenentatges aquest col·lectiu és, com hem tingut ocasió de comprovar, una altra mena d’ascens angèlic. La meua particular estada a l’Olimp ha estat breu. Tant, que hui he oficiat la cerimònia de l’adéu, amb la lectura d'un parlament i la recitació d’uns poemes.

Cosa d'un dia

Sempre ens satisfà que un dels nostres estudiants (deixebles o batalumnes, per dir-ho amb uns altres sinònims) guanye un premi literari. Amb els joves alumnes de secundària ja havíem experimentat el goig de veure recompensada la seua creativitat, però la vida universitària també ens depara la trobada amb joves que tenien una llavor literària que hem vist crèixer. I, més encara, joves que escriuen més enllà dels tallers literaris compartits a les aules, joves que perllonguen la la passió literària i que, fins i tot, reben premis literaris i publiquen els seus textos.

Sembrador i collita

Una de les emocions que la vida ens depara és el retrobament amb els nostres mestres. Més encara si tenim la sort que ens puguen donar encara una última lliçó. Una propina inesperada. Així ho va fer el meu mestre Antoni Ferrer, que el passat octubre va assistir al lliurament del premi al Llibre del professor al Palau de Cervelló -d'aquest moment parla la imatge que reproduïm- i ara ens regala un il·luminador i mesurat escrit sobre aquest poemari, que és sobretot una reflexió sobre el món de la paraula, és a dir, sobre el fil que uneix ensenyament i poesia.

Vós, mestre Ferrer

Antoni Ferrer Perales fou el meu professor a 2n i 3r de Bup, els cursos 1978-79 i 1979-80, a l’Institut “Cid Campeador” de la ciutat de València. Encara el recorde ara com l’he recordat sempre. Arribava Antoni Ferrer al Cid, amb aquell Citroën dos cavalls, brut de la pols dels camins de l’Horta, quan els campanars eren encara els senyals més elevats dels pobles. Algun llibre sempre a punt per ser llegit, la cigarreta a mà, la barba concreta i els cabells vagament desendreçats, amb aquells pantalons vaquers de tergal, tan dels anys setanta, com els que jo mateix duia aleshores.

Dir versos a Gràcia

A l’espai de Gràcia on conviuen vins i llibres, regentat per la valenciana Pau Raga, acudiren una trentena de persones vingudes d’àmbits diversos. Des de les estimades professores de la UB (Glòria Bordons i Margarida Prats), la bibliotecària d’amable conversa (Elsa de la Fuente) fins a alumnes del mateix campus d’educació de Mundet, esdevingudes lectores ("Envia'm un àngel" va ser el primer poema que diu haver llegit una d'elles). Entre les cares conegudes hi hagué actrius (Isabel Rocatti) i crítics literaris (Marina Espasa). També m'acompanyaren docents del Servei d’Ensenyament (Cecília Lladó i l'almassorí Miquel Albert). I l’entranyable i fidel exalumne, ara professor a Barcelona, Jordi Borràs. I, com no, el meu company inseparable de converses, passejades i lectures durant la meua estada barcelonina, Jordi Clopés, amb el seu amic d’Arenys de Munt, Jordi  Daumal, fent  bandera del riure, d'un estat felicitari ben contagiós.  I, a més, gent diversa, veïns de Gràcia (fins i tot, la dona que buscava el llibre per al seu marit alteà). Tot ben entranyable, senzill i autèntic. En un ambient amb caliu, entre vins que proclamaven "més que paraules". En el mateix barri on visqué Ovidi Montllor. En un ambient jove i creatiu. Potser per això, la nit acabà a la Terreta, apurant les últimes converses, on un fill de saforencs regenta l’establiment. Us anote tot seguit les paraules que hi vaig pronunciar en aquell moment, per a tota la bona gent aplegada a Lo Pinyol, prèvies a la lectura pública d'uns versos.

Ana Díaz-Plaja presenta Llibre del professor

Amb una generositat fora mida, la professora de la UB Ana Díaz Plaja, presentà el passat 30 d'octubre, a la Bodega Lo Pinyol de Barcelona, el Llibre del Professor. La seua actitud vital gaudidora d’instants i les seues paraules –precises, encertades i directes‑ tenen un valor molt important. Són un regal, del qual no puc estar sinó agraït. Com ho estic de la seua ressenya tan elogiosa a la revista Faristol de setembre. Una setmana abans de la presentació, la filla de Guillem Díaz-Plaja m’havia acompanyat a l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona, per mostrar-me l’enorme biblioteca i llegat d’un savi, del seu pare. Una fita més per afegir als moments de joia viscuts a Barcelona. Pel seu interés reproduiré tot seguit les seues paraules.

Les nits que van fent la nit

El 23 d’abril de 2007 tres artistes de l’underground, Lou Reed, Patti Smith i Laurie Anderson, van recitar una selecció de poemes de la literatura catalana contemporània a Nova York, en un acte promogut per l’Institut Ramon Llull. Avui, que ens hem assabentat que Lou Reed ha mort, vull recordar el poema de Vicent Andrés Estellés --procedent de La nit (1956) aquell llibre escrit quan el jove periodista de Burjassot, arran de la mort sobtada de seua filla de tres mesos, es féu adult d'un cop--, que el rocker recità, sense xupa i amb americana, en aquella nit novaiorquesa, amb un títol difícilment oblidable: “Les nits que van fent la nit”.

Presentació al Palau de Cervelló

L’acte de lliurament del Premi de poesia Roís de Corella comptà amb la presentació del llibre premiat per part d’un dels membres del jurat, Ricard Bellveser, escriptor d’ampli espectre (poeta, novel·lista, assagista i crític literari), periodista de llarga trajectòria en diversos mitjans i, també, profesor universitari. Entre d’altres càrrecs, ha estat membre de l’AVL i ho és del CVC. No sabia quin tipus de parlament faria ni tampoc havia parlat amb ell abans (en un temps llunyà, quan encara no era professor, sí que vaig tractar el seu germà, el documentalista Quico Bellveser, amb qui vaig compartir un parell d’anys deliciosos a l’arxiu de documentació de la revista El Temps, a meitat dels vuitanta). El moment tenia la seua dosi de sorpresa. Jaime Siles, en un apart, em felicitava pel poemari (un “llibre lliure”). El mobiliari lluïa esplendorós, com si fora extret d'una escena de Bearn o el Gatopardo. I, entre tantes ànimes, el conhort el trobava en els cors propers i amics que m’acompanyàveu. En acabar les presentacions, Ricard Bellveser m’entregà, molt generosament, el fulls de la seua presentació i em donà l’autorització per divulgar-ne el text. Una personal lectura que es deixava escoltar amb interés, seguint el fil argumental dels poemes. No cal dir que podria fer-ne diverses puntualitzacions i precisions a algunes afirmacions que s’hi fan, però deixe el text de la presentació per ser llegit tal com va ser dit per Ricard Bellveser en aquell dijous valencià d'octubre al Palau de Cervelló.

Lliurament del premi de poesia Ciutat de València

Fa unes hores que hem tornat del Palau de Cervelló, a la plaça de Tetuan, en el barri de la Xerea de València. Un espai que és molt més que l’Arxiu Municipal o la biblioteca Serrano Morales, perquè la seua càrrega històrica és considerable (més enllà del seu origen medieval, fou residència temporal de reis durant el segle XIX). Precisament l’acte de lliurament dels XXX Premis Ciutat de València, organitzat per la regidoria de cultura de l’Ajuntament de la ciutat, ha tingut lloc en la Sala dels Borbons (decorada amb els retrats d'aquesta nissaga, poca broma!), escenari d'una cerimònia amb unes notes de solemnitat considerables. Hi han assistit algunes personalitats municipals i autonòmiques, els membres del jurat i un Santiago Grisolía, entrat ja en anys. En síntesi, se m’ha fet entrega de l'escultura commemorativa (una peça d'acer inoxidable) de Miquel Navarro, he llegit un parlament d’agraïment, un poema i, tot seguit, Ricard Bellveser ha glossat (fins i tot, novel·litzat) el Llibre del professor. Amb Mayrén Beneyto, la regidora, Carlos Sebastián el guanyador del premi de novel·la, i tot un seguici de jurats, ens hem fet fotos diverses en distintes estances (que ja deuen haver repartit entre les agències d’informació). Allò important, en tot cas, ha estat el retrobament dels companys (els sempre fidels i estimats companys), dels bons amics (també els coneguts i els saludats), i de la família en sentit ampli, que el moment ha fet reunir. El meu més sincer reconeixement per ser presents (fins i tot a aquells de contacte més efímer, perquè ha hagut moments que no donava a l’abast amb les signatures de llibres). Per emmarcar el moment irrepetible reproduiré, a continuació, les paraules que hi he pronunciat.

El professor Stoner i el mestratge de Riquer

L’última lectura de l’estiu ha estat la novel·la Stoner de John Williams. Ignore si l’amic que me la va recomanar vivament sabia fins a quin punt aquesta història m’havia de deixar tocat. El relat de la vida d’un professor universitari americà, que sobreviu a les dues guerres del segle, que manté la dignitat personal per damunt de les humiliacions del món universitari ens ha resultat un referent massa proper. La literatura (especialment la medieval) i l’amor mouen els seus actes. I en cap dels dos casos podem dir que haja reeixit especialment. El preu que cal pagar per mantenir la diginitat, la puresa impossible, és massa alt. Una vida dedicada a la docència (la seua paternitat no és tampoc joiosa) de la qual no queda cap rastre perdurable després de la mort real i acadèmica (si de cas, només perviu aquell llibre que l'alumna estimada li dedicarà, amb dues críptiques inicials que ben pocs desxifraran).

El Misteri de l’estiu i les fronteres de l’ànima

Alacant i Elx, les dues gran ciutats del sud, viuen en la nostra memòria i configuren part del nostre imaginari. És per això que, a més de pensar-les, hi tornem tant com podem. Hi havíem estat abans en els dies grans de l’agost, però mai fins la setmana passada havíem assistit a la representació completa de les dues Jornades del Misteri d’Elx: a la Vespra i a la Festa.

Tot cercant la flor blava

Tanquem juliol amb urgència. Fins i tot amb presses. Cal desitjar, amb un retard considerable, bon estiu als lectors fidels. Ho faré amb l’evocació d’uns dies viscuts a Ginebra, la ciutat de l’aigua, protagonista del poema “Intercanvi escolar”, que és encapçalat per un fragment d’una carta enviada per Gabriel Ferrater a Helena Valentí on reclama, per saber que algú pensa en ell, només un "sobre buit" (quin temps, aquell de la correspondència, els sobres i les cartes). En el nostre poema, ara ja publicat, la protagonista-destinatària -datiu ètic inclòs- és una alumna que abandona durant un temps l’aula, amb motiu d'un intercanvi escolar amb una altra alumna d'un centre escolar d'aquest irrepetible indret literari en la cruïlla d’Europa, de la història i de la memòria.

Em reconec en una ceba crua

El vers d’Estellés està sempre present. Ens identifiquem amb allò més senzill, amb el producte que dóna la terra, amb un aliment bàsic, respresentació d’allò més elevat  que ens és humà. L’Horta multisecular és això, una alqueria senyalada per una palmera, un bancal amb fruites i hortalisses, un solc de cebes, un plat amb ceba tendra, amb sal i oli d’oliva per únic acompanyament. La ceba és a l’origen de la nostra civilització grecollatina. La ceba, a més, fa plorar. Heine explicava que l’origen del sentimentalisme italià està justament en l’abundància alimentícia de la ceba. Segurament, els menjadors de ceba som extrems i exaltats. Mengem ceba i plorem cada vegada que la pelem. Un poeta alemany, per als mediterranis, no és més que un bàrbar. I, com recorda Fuster, un bàrbar "mai no té raó contra nosaltres".

L'adéu als alumnes

Martí desitja fidelitat als seus alumnes

No vull crear falses espectatives. No evocaré ara els meus (aquest possessiu atzarós i inevitable) alumnes. No és encara el moment. Martí Domínguez --notable escriptor (El fracassat, sobre Paul Cezanne, és la seua última novel·la, podeu llegir-ne l'entrevista d'Hèctor Serra), científic de formació, llaurador vocacional, il·lustrat valencià, director de la revista Mètode i, també, professor de periodisme a la Universitat de València-- ha escrit a la premsa del recent adéu als seus alumnes. A la segona promoció de periodisme. No és la primera vegada que llegim un text de l'amic Martí sobre els sentiments que desperta la docència (mireu, si no, l’entrada “El llaurador etern”). En un altre moment hauré de parlar amb més detall d’una altra passió, una més, que ens uneix, la seda (com a mostra diré que Martí ens va prologar el nostre llibre Les paraules de la seda).

Converses docents

Allò que més ens impactà de la nostra primera entrada en una sala de professors foren les converses que allí es produïen. Cap ni una tenia a veure amb allò que aleshores suposàvem que en aquell espai hauria de tractar-se: d’educació, de ciències, d’humanitats, de llibres, d’aquell altre cantó de la barra on suposàvem que havíem entrat. Érem uns ingenus. Un parell de cursos després, compartia una humil caseta de camp amb un professor de mític record: PB. Era matemàtic, xabienc i, a més, llegia poesia. Va ser qui primer em parlà entusiàsticament de Wilt, la famosa novel·la de Tom Sharpe, que era aleshores un espill dels desficacis continus i diaris  d’aquell centre on el meu company s'estrenava com a docent, on campaven alumnes de Fusta i de Metall, entre professors resignats i desmotivadors mestres de taller. Amunt, ànima forta! Els versos de Costa i Llobera, cantats per Maria del Mar Bonet, eren la banda sonora amb què em despertava intempestivament cada dia, quan jo era professor de nocturn, a tot volum, perquè un café sense sucre, una cigarreta i aquell disc eren l'aliment d'aquell lector esdevingut ja alter ego de Wilt, que així es donava forces per poder acarar la contesa diària.

El fidel periodista estellesià

Quan vaig conèixer Borja ja era un periodista dret i fet. Un periodista de redacció acurada, però aleshores, per molt enamoradís i combatiu que fora, encara no s’autoqualificava amb l'adjectiu "estellesià", tal com després faria, com a tret identitari inequívoc. Havia deixat una feina al Diari de Mallorca i tornava a València (a la seua casa, al mateix carrer major del seu poble de l'Horta) a fer un màster que li havia de donar l’opció de ser professor. En una d’aquelles classes, vaig evocar Estellés i aquell poema “La casa, ara sí” que mai no l’abandonaria. Un poema que té present quan roda la clau del pany de sa casa quan torna dels quefers i de la lluita diària. Fins al punt de llegir-lo davant mateix d’aquella mateixa casa de Burjassot on el poeta trobà morta, una nit en tornar de la feina al diari, la seua filla de pocs mesos. “Després de certes coses, cal tornar a casa”, ha estat el vers que més ens ha colpit i el que ens ha obert les portes de molts coneixements. I, també, la de l'amistat.

“La paraula ens salva”: entrevista al Núvol

Havia de ser un alumne qui sabera extraure’n, amb intel·ligència i subtilesa, el suc als versos del professor. Que a més, sabera plantejar les qüestions d'interés. Un periodista que en el trànsit d’esdevenir professor va descobrir les virtuts de la paraula poètica, que ja covava dins seu. Hèctor Serra, descobert en les aules sempre entranyables de Montolivet, a tocar de les aspres baranes del riu Túria, de qui vaig ser tutor de les seues pràctiques escolars fa dos cursos, corredor amunt sempre, i a qui vaig veure nàixer com a poeta amb els versos sorprenents de Terrabastall suburbial (2010), autor del llibre de poesia Trémolo (2012), ha conduït amb mà sàvia una extensa entrevista que, tot partint del “Llibre del professor” transita pels senders de la relació entre poesia i educació. A aquest aldaier que pensa en vers i escriu idees precises li he d’agrair l’interés i és ell qui ha sabut extraure i despertar les paraules que expresse en una entrevista ‑"el gènere mentider", com dic en un vers del llibre‑ publicada avui al Diari digital Núvol: Alexandre Bataller: “El món cau,però la paraula ens salva”. Preneu-vos el temps necessari i llegiu-la amb calma.  Us avise: és molt extensa i hi suren molts dels temes importants. Espere que us agrade. Les imatges han estat preses aquest dilluns a la Biblioteca d'Educació "Maria Moliner", on vaig lliurar un exemplar del llibre.

La maduresa com a virtut

“Un llibre reposat i madur, cuit a foc lent”, així comença Josep Palomero la seua nota sobre el “Llibre del professor”, publicada el passat diumenge a les pàgines del diari Mediterráneo de Castelló.

I sí, el llibre és madur, perquè el seu autor ha aguardat, en molts casos, els vint anys reglamentaris passats dels fets de què en parlava Ferrater. Rellegir poemes escrits durant el nostre temps jove ruboritza encara. Què en queda d’aquell “nadador incert” que deia naufragar en aquella primera assemblea professional? Segurament, tot. Com els textos programàtics del Papasseit del Sóc jo que parlo als joves, començàrem a escriure des del jove que xoca front a les regles del tauler, que lluita i crema les naus per mantenir-se al marge de la impostura que l’ofega. El professor pren la virtud de la inevitable maduresa (no n’atresorem moltes, però caldria parlar-ne en plural: serenitat, reflexió, equilibri, serietat, mesura, cautela, prudència...), però la seua paraula i els seus actes han de tenir, sempre, per mantenir-se viu, la mirada i les virtuts de la jovenesa: la veritat front a la hipocresia, la sensibilitat i la capacitat de meravellar-se, la imaginació, el somni, la meravella, el desig i l’entusiasme.

La lliçó de Pla: estudiar és una forma de l’amor

"Qui no haja vist mai una taronja, no demanarà mai una taronja. La nostra tasca és donar a conèixer la taronja i despertar el desig". (Andrei Sajarov)

En una entrevista que m’han fet aquesta setmana, el jove periodista i poeta d’Aldaia Hèctor Serra em trasllada la pregunta que es feia Josep Pla, que un segle després encara algú trobaria versemblant: “Com ha estat possible que la vida d’estudiant ens hagi produït tan pocs moments agradables?”

Durant anys hem fruït i hem volgut fer fruir els alumnes amb la lectura d’El Quadern Gris, un document sobre el jove que cerca el seu lloc al món, víctima d’uns sistema educatiu que anul·la l’esperit crític, i que troba sentit i passió als llibres o en l’exercici de la paraula, de la ironia i de la intel·ligència a llocs tan recomanables com aquella tertúlia de l’Ateneu de Barcelona. 

De Moustaki a Gainsbourg, metecs i mestres

La setmana passada ens deixava, a Niça, George Moustaki. El cantant francés, jueu grec d’Alexandria, ha format part de l’educació musical, sentimental i literària de més d’una generació. Com que no sé ben bé quina és la meua generació i com que no he tingut un germà major per atribuir-li lectures i discos, puc dir que ha estat el camí i el temps qui m’ha deparat les descobertes (“robinsonisme cultural” com deixà dit Fuster?). I la cultura francesa, en el meu cas com per a tants d'altres companys,  és el fruit d’un temps, i d'un país, al qual pertany. I és així com, en un moment indeterminat d'un temps jove, vaig accedir als autors de la la 'chanson française'. A Moustaki, a més, arribàrem a escoltar-lo en discos, i sobretot en cintes de cassette, que foren el nostre aliment durant dècades. Fins i tot el veiérem actuar a València, camisa blanca i cabells blancs al vent, un 25 d’abril, a la plaça de bous.

Llibre del professor, editat per Bromera

Poc atent a les normes i rituals de les convencions socials més elementals, m’he botat, almenys, un pas previ. He donat la notícia de l’aparició del Llibre del professor, i dels seus primers dies de vida, sense haver-lo presentat convenientment. I els bons costums indiquen que cal mostrar el nadó, posar-li cara, celebrar la seua entrada joiosa al món, com un bateig, com una mena de presentació de la criatura al temple. Per als lectors del blog ‑i, com no, per a l’afició, en general‑ unes notes explicatives.

La primera nota fa referència a la portada del número 99 de la col·leció de poesia editat per Bromera. La col·lecció, dissenyada pel tristament desaparegut Enric Solbes, té per costum incloure, a l’angle inferior esquerre de la portada, una imatge del “Jardí de les delícies” del pintor gòtic flamenc de finals del XV El Bosch, que inclou escenes del paradís, de la humanitat i l’infern. En la imatge que m’ha estat adjudicada, un home nu ofereix a una dona nua un fruit (maduixa o arborç), símbol dels plaers que la vida ens depara. Ja em va bé. Ensenyar, com sabeu, és un acte d’amor. Donar anous als nens és una màxima, procedent de Catul, que Ferrater va esculpir com a títol d’un celebrat llibre seu i a qui jo sempre li he vist el referent didàctic. De fet, els lectors del llibre hi trobareu versos que parlen d'anous que són donades als deixebles i, també, evocacions d’arborços, aquesta antiga fruita de llarga maduració. Per això, considere la imatge de la portada suggestiva i ben trobada.

Afirma Bataller

Va ser una vesprada de dissabte, concretament el 27 d’abril. Dies de tempesta i de fortes pluges primaverenques. Al passeig Machado dels Jardins dels Vivers de València, allà on s'ha esdevingut la 48ª Fira del Llibre. Uns dies després de les exitoses I Jornades “Literatura, Territori i Educació”, on el sol havia lluït resplendent damunt l'espai obert del Lluent de l’Albufera. Havia passat per la caseta de l’editorial Bromera a signar els primers llibres i, just abans de l'escena de la imatge, em cridaven per a fer l’entrevista, prèvia a la presentació del “Llibre del professor”, aquest nou fill, que ens ha nascut fa escasses setmanes. Anava amb pressa, la jaqueta i el llibre a la mateixa mà, la mirada perduda, segurament cansat, obrint-me pas entre la gentada que passejava entre llibres. La imatge amb què encapçale l'entrada  va ser presa pel fotògraf de la Fira. En veure-la publicada vaig recordar l'estampa d'aquell Marcello Mastroiani, fent de Pereira, el periodista cultural creat per Tabucchi, a l’Afirma Pereira.

Literatura, Territori i Educació

Una pebrera o pimentó (o pebre, pebrerot, pebrot o bajoca, tant fa), amb una llegenda: “Açò no és un pimentó torrat”. Un eco de la celebre dita de Magritte: "Ceci n'est pas une pipe", que tanta reflexió ha generat sobre les fronteres entre l’art i la seua representació.

Nosaltres, més modestament, amb un disseny de Vicent Pons, evoquem un pimentó torrat tallat a tires, ingredient bàsic de l’esgarrat, aquell plat evocador dels productes de la terra, il·luminat per la llum de l’oli d’oliva.

Primavera valenciana

Els dies de pasqua han estat ventosos (“el vent xiulava a la nit” em deia un veí), fins i tot freds. Després, ens ha vingut la calor. Som enmig la primavera, valenciana o no. Us mostre un poema que vaig escriure ‑seguint l’encàrrec d’Imma Bañuls‑ per al llibre de la Falla Vila Nova de Gandia. Us el mostre, amb l’afany de compartir-lo amb vosaltres. Confie que el sentit dels versos us siga proper. No tinc ara mateix un vídeo amb les imatges apropiades, si de cas us remet al Paniceiros de Xuan Bello.

Aniversari: vint anys sense Estellés

27 de març de 2013. Avui fa vint anys de la mort de Vicent Andrés Estellés. On érem aquell dia del 1993? Ho recorde bé, perquè era a l’institut de Campanar, fent classe. Entretant, un bon grapat d’alumnes d’Ontinyent eren a Burjassot, al soterrar. Fins aquell dia, quan encara no havia complit els trenta, el 27 de març era per a mi només la data del meu natalici. Des d’aleshores, l’aniversari que celebre, inevitablement per sempre més, és doble. Retornem al jo íntim, que s’empelta amb el record de la veu del poeta. És per això, que una vegada més he tornat a Burjassot. Concretament, a dos epicentres de forta càrrega estellesiana: el cementeri i el pati de sant Roc. Era migdia i els morts reposaven tranquils mentre al pati uns xiquets jugaven a pilota. Dia de sol, de vent i de silenci. Ressonaven versos al cap, una música de Nèstor Mont damunt versos primaris i contundents:

Burjassot, un nom de pólvora,

escrit amb lletres de foc.

Jo vull que els morts del meu poble

em facen entre ells un lloc. (...)

Mort encara veuré encara

la pujada de Sant Roc.

Marellades

Manuel, Paco, Remigi i Agustí interpretant les marellades

Hi hagué un temps (quan la mar era "la mar", i no "la playa", ni tampoc "la platja") que els terrenys de vora mar eren terres de mareny (de "marell" o "marells" com diríem a la Safor). Bancals d’aigua abundant, procedent de rius i séquies, ullals o aiguamolls. Tomateres, pebrars, melonars, carabasseres, fesolars i, a la Ribera, els arrossars omnipresents. “Quantes paelles!” exclamà un dia Fuster a Pla, en contemplar el paisatge des de la Muntanyeta dels Sants.

Fer-se un mareny, tindre un mareny, un marenyet, equivalia a dipsosar d'un recer abandonat on poder treballar la terra. Quan encara els xalets no existien, en les casetes dels marenys es guardaven aixades i llegons. Quan arribava el bon temps, per Pasqua, era el temps d’anar de marenyà o de marellà, una reunió exultant al voltant d’una paella on anava a parar tot allò que passava per davant, amb el vi oficiat solemnement i un ambient descaradament festiu, acompanyat de cançons de gresca i de taverna.

Les “marellades” ‑aquesta paraula que no registren els diccionaris‑ tenen el ritme de les havaneres. Les que avui escoltarem, han estat recopilades per Andreu Martí i Remigi Morant a Oliva i Gandia, i són un testimoni musical de l’esperit festiu popular valencià.

Ausiàs March, que sempre torna

Dies de lectura marquiana. Ausiàs, el poeta de Gandia sempre ens acompanya. Un nom introbable al santoral que il·lustrava certs espais urbans de la ciutat. De menut, l’escultura del melianer Josep Rausell davant l’estació de trens de Gandia era un enigma que hauria de desvetllar-se anys més tard, quan vaig adquirir l’antologia amb les versions de Joan Fuster, en una fira del llibre de finals dels setanta. Per aquells anys, Raimon ens descobria la força d’una veu i d’una llengua (“No·m pren així com al petit vailet” el vaig escoltar per primera vegada emés a “De dalt a baix” de Toni Mestre). Un enlluernament, que ha anat a més. Que sempre torna. L’emergència del jo marquià ha estat i és, també, la nostra emergència. 

La cova del dinosaure

Una alumna que està fent les seues pràctiques escolars escrivia fa uns dies un apunt titolat “dinosaures”. Feia referència, com pot imaginar-se, a uns determinats mestres que empren metodologies al seu judici periclitades i que es reforcen curs rere curs en el manteniment de la pròpia autoritat davant l’alumnat, entre d’altres arguments. Una companya seua, que fa les pràctiques ben a prop, li ha escrit per dir-li que la renovació necessària ha d’arribar, també, a les idees.

La gàbia del lleó

Quan escrivim al blog, compartim una part de les nostres cabòries amb uns lectors que sentim propers. La torre d’ivori de l’escriptor és una imatge, segurament ja, associada a un passat. El treball continua fent-se al silenci de casa, però tenim l’oportunitat de mostrar-nos a l’exterior. I, així, tenim la possibilitat de saber el que uns altres estan fent des de les seues cases, des de l’aïllament de la torre d’ivori, de les gàbies inaccesibles o en itinerància, tal com ara vivim.

Caterina Valriu, a la casa de mossén Alcover a Palma

Entre els textos que havia deixat per escriure i per mostrar al blog, hi ha un que té a veure amb la visita que vaig fer el passat desembre a la casa de Mossèn Alcover a la ciutat de Palma, al costat mateix de la Seu. Una casa on un lleó de la filologia, treballant intensament,  fent hores tancat dins la gàbia, investigava amb passió la llengua que ara escrivim d’una forma primigènia, voraç i entusiasta, amb uns resultats colossals. I vull connectar aquella constància d’Alcover amb l’actual extensió del coneixement del català (pobra però real) i, també, la del seu ús (sempre mirant pel costat positiu), com mostren els escrits que cada dia llig, enllaçant-me des d'ací, de veus ben pròximes. Joves que escriviu i feu servir, amb rigor i precisió,  la mateixa  llengua que un lleó treballava tancat en una casa a tocar de la Seu de Mallorca. Un fet que arriba a emocionar-me.

Sigueu poetes

La platja de Gandia , la foguera,  March, el temps que ens mira

Tornem al solc. El professor reprén el llibre allà on havia quedat. Agraïm ben sincerament les mostres de felicitació. “No sabia que escrivies poesia?”, encara m’ho ha dit hui un company. Curiós, com si tot allò que fem haguera d’estar escrit en la nostra targeta de visita. “El que un és no ha de dir-ho”, diu la màxima que sempre ens repetia el nostre mestre, per alertar-nos contra la impostura. Com sentencià Papasseit a “Contra els poetes amb minúscula”, es pot ser poeta sense ni tan sols escriure versos. Ser poeta és una manera de ser, una actitud front a la vida: “I si voleu rimar, podeu rimar: però sigueu Poetes. Poetes amb majúscula: altius, valents, heroics i sobretot sincers”. Una actitud vital que mira endavant: “la reflexió no té un valor tan alt com l’optimisme i d’aquest l’entusiasme”.